La Vanguardia (Català-1ª edició)
Esgarrinxada o hemorràgia
Els temps estan canviant: en el món del futbol el número 14 pertany a la mitologia cruyffista. Dissabte, en un París sotmès a totes les patologies del caos, el madridisme va expropiar el 14 (de manera provisional, fins que puguin concentrar-se en el magnetisme del número 15). En l’educació sentimental culer, la victòria del Madrid ha tornat a provocar terratrèmols d’identitat més fàcils d’interpretar des de l’antropologia que de la psicologia. Exemple: es multipliquen els culers que, en la intimitat, admeten que els produeix més plaer l’antimadridisme que la militància barcelonista. Podríem atribuir-ho als anys de decadència del Barça però són realitats indissociables que, en funció del moment, inclinen la balança cap a l’eufòria o la depressió.
Dissabte va tocar reactivar els rituals d’exorcisme. El tòpic situa el Madrid en un Olimp de sort i d’influències malignes i menysté la proesa d’haver eliminat el PSG, el Manchester City, el Chelsea i el Liverpool. Per subestimar l’Enemic Públic Número U i el paper de Carlo Ancelotti, fill entranyable d’un artesà de formatge parmesà, el culer disposa de consignes convertides en placebo espiritual: “El Madrid no juga a res”, “L’única tàctica del Madrid és la victòria” o “Sense Courtois, no haurien passat de quarts”.
Són frases que denoten un talent sofisticat per la justificació, que connecta amb la tendència de la humanitat a negar la realitat. Recordo que, a les pel·lícules d’acció, sempre hi havia un moment en què els herois i els protagonistes rebien una bala o una ganivetada i continuaven repartint mastegots amb el mateix heroisme. Un cop guanyada la batalla (o la guerra), algú –generalment una dona– exclamava: “Estàs ferit!”. I el mascle, impertorbable, deia: “Només és una esgarrinxada”.
Fa uns mesos, després que el Barça guanyés 0-4 al Bernabeu en un partit monumental, un amic madridista em va telefonar per dir-me que li estàvem donant massa importància al resultat, que no tindria cap transcendència i que “només era una esgarrinxada”. Passats els mesos, constato que tenia raó. Pel que fa a la manera de celebrar la victòria, és coherent amb l’organització negligent de la final de
París, al límit de la catàstrofe (que, per cert, no canviarà les estructures que dominen i prostitueixen el futbol).
Ahir, a la Ser, l’escriptor Juanjo Millás va explicar que, l’endemà de la victòria
El caos de la final de París no canviarà els poders que dominen i prostitueixen el futbol
havia passejat pels voltants de Cibeles i l’havia sorprès el desplegament de porqueria i restes de vandalisme urbà. Amb la lucidesa habitual, Millás va afirmar que l’eufòria produeix més porqueria (ell va dir “merda”) que no pas la tristesa. Jo no n’estaria tan segur. Si poguéssim passejar pels laberints psicològics de la majoria de culers, ens adonaríem fins a quin punt s’acumula la porqueria rabiosa i s’inverteix energia a odiar i estar pendents del Madrid. ¿Només és una esgarrinxada o la negació d’una hemorràgia? Si tenim un cert respecte pel component imprevisible i paranormal del futbol, podríem revisar els partits del Madrid contra el PSG, el Manchester City, el Chelsea i el Liverpool i constatar que, a més de Courtois, sempre hi ha cinc o sis jugadors (dissabte van ser Valverde, Carvajal, Kroos i Vinícius) que es conjuren per desmentir l’acusació segons la qual no juguen a res.