El Hemingway del beisbol

“...corrent tan fort i tan lluny que la pilota mateixa sembla que s’aturi i l’esperi”.

A més de ser editor de ficció de grans autors a The New Yorker (James Thurber, Vladimir Nabokov, John Updike) – càrrec que va heretar de la seva mare, Katharine Sergeant– i de ser escriptor de relats i de poemes, Angell era un apassionat del joc de la pilota. Als seus amics els va confessar en alguna ocasió que va pensar que sabia menys d’aquest esport que els cronistes habituals, de manera que va buscar un altra mena d’històries.

Explica David Remnick, director actual de The New Yorker, que va tenir la sort d’acompanyar-lo l’any 2000 al sisè partit de la final de la lliga entre els dos equips de Nova York, els Mets i els Yankees, l’última vegada que es va decidir el títol en l’anomenada sèrie del metro, de Queens al Bronx, i viceversa. Aquella vegada jugaven a Queens, en el ja desaparegut Shea Stadium. Van guanyar els Yankees i es va acabar el torneig. Angell va ser al vestidor dels triomfadors, dels bombarders del Bronx, però no es va oblidar de visitar els perdedors.

“El seu entusiasme pel beisbol va ser tan immens que no es podia limitar a una sola lleialtat. En una temporada era capaç de lliurar el seu cor a qualsevol i ser fan dels Mets, els Yankees o els Red Sox. En una altra persona, això hauria estat imperdonable”, escriu Remnick. És inimaginable en època de trinxeres que un cronista esportiu es rendís al Barça, a l’Espanyol i al Madrid. Diuen que el beisbol ha perdut el seu Hemingway. I el periodisme, un referent.