El farcell de l’emigrant

Al’entrada dels molls de Beirut, devastats fa un parell d’anys per una misteriosa explosió, s’hi erigeix una simple estàtua, intacta, d’un emigrant libanès amb un farcell a l’espatlla i girant l’esquena a la capital. Anant-se’n, decidit, cap al mar. No és un símbol: és una corroboració. Representa aquells milers d’emigrats –llavors anomenats turcs perquè el Líban encara depenia de l’imperi otomà– a les Amèriques, a França, a l’Àfrica, que fugien de les guerres intestines, dels bombardejos de les flotes britànica i francesa, de la fam. I aquesta emigració no s’ha interromput mai.

Les guerres posteriors; l’esgarrifosa ruïna del país, amb l’enfonsament escandalós del que una vegada havia estat un pròsper sector bancari –que jo sempre he pensat que era una de les principals raons de la independència d’aquest petit país de llevant–, han convertit els seus 10.454 quilòmetres quadrats en un territori que s’ha anat buidant de libanesos i s’ha anat poblant de refugiats palestins i sirians.

Les poblacions del món sovint desconfien de l’Estat i el consideren l’enemic natural. Als taxis de Beirut he sentit moltes vegades exclamacions com aquesta: “Si tinguéssim un daule –paraula que en àrab vol dir ‘Estat’–, tot aniria millor”. Curiós poble que, d’una banda, és un poderós esclat d’iniciativa privada en les finances internacionals, en l’alta costura, en el cinema, en el món de l’espectacle, i de l’altra no aconsegueix establir una fórmula estatal, unes regles jurídiques sobre l’estatut personal que posin fi al corcat però encara vigent Estat confessional. Pocs dies abans de la jornada electoral, el xeic Fadallah, dels xiïtes; el muftí de la república; el patriarca dels maronites, amb les seves arengues polítiques, van trencar el silenci del final de campanya.

Fa temps que els libanesos distingeixen entre el país real i el país legal. La força de la sang, dels costums patriarcals, dels caps o zaïm de barris o de tribus, l’adhesió a les divuit comunitats reconegudes per la Constitució, ofeguen les aspiracions de formar un Estat modern que no sigui només un amuntegament de territoris en la seva estreta geografia, que en certs mapes es dibuixen amb colors diferents per configurar els diversos espais vitals. Al final de la guerra civil libanesa, o “la guerra dels altres”, en expressió de Ghasan Tueni, es va decidir desconfessionalitzar gradualment la república.

Evitem les especulacions fàcils sobre el futur govern libanès. Faran falta dies, si no setmanes, per saber si realment el Hizbul·lah, per exemple, ha perdut força parlamentària. El recent resultat d’aquestes eleccions no influirà en la vida real de la gent. Els il·lusionats grups de la revolució de la plaça dels Màrtirs, ja oblidats, no han sabut unir-se en unes candidatures comunes. El dòlar, que fa uns anys costava 1.500 lliures libaneses, ha pujat a 27.000.

Milers de libanesos seguiran el camí que va emprendre l’emigrant amb el farcell a l’espatlla, forçats a allunyarse del seu estimat terrer. Gràcies a les nombroses colònies libaneses escampades per l’estranger, les seves famílies poden sobreviure amb les seves remeses de diners. Els euros, per no

Gràcies a les colònies libaneses a l’estranger, les seves famílies poden sobreviure

parlar dels dòlars, són molt beneïts a Beirut, on les divises estrangeres no estan al seu abast. Molts libanesos van triomfar literàriament a l’estranger, com ara el poeta Gibran Khalil Gibran, autor d’El profeta, publicat als Estats Units. I l’emigrant és el personatge d’una obra teatral del poeta surrealista George Sheade, gran artista de la paraula del segle XX.