No hi ha cap Harmagedon lingüístic

del TC, que ha anat sostenint des de fa trenta anys que el català és el “centre de gravetat” del sistema, però que el castellà no pot ser privat de la seva condició de llengua d’aprenentatge. La darrera ocasió, en la sentència sobre l’Estatut del 2010. Per tant, l’opció de no fer res i pensar que el castellà pot restar absent de les normes mentre és present a les aules, o afirmar que el català és l’única llengua d’ús, a més de col·lidir amb la realitat, no té recorregut jurídic i hauria fet inevitable que el TSJC executés forçosament la seva sentència, que, com que és d’eficàcia general, ara per ara es tradueix en una exigència al Departament d’Educació per instruir els centres a fixar el 25% de castellà. Un percentatge que, per seguir amb els termes bíblics, és una “creació” d’aquest tribunal, que ho justifica no perquè estigui previst així en cap llei, sinó per la seva exasperació davant el que considera una “inacció” de la Generalitat a l’hora de regular la proporció dels usos lingüístics.

Certament, això evidencia un activisme indesitjable en la configuració de polítiques públiques competència de la Generalitat. Per això, el nou marc legal ha de servir per reconduir la situació a la normalitat: les eleccions configuren les majories que legitimen els models lingüístics i controlen democràticament els governs. A més, les lleis no estan condicionades pel que diuen les sentències dels jutges ordinaris. Aquests han de limitarse a aplicar la llei. En aquest cas, la regulació correspon a la Generalitat, competent en educació i llengua pròpia. No fa gaire el Tribunal Suprem va donar la raó a la Generalitat quan va fixar per llei la quantia de les subvencions als ajuntaments per les escoles bressol, contra una sentència del TSJC que fixava una quantia determinada.

Per això, les noves normes no posen fi a l’actual model de conjunció lingüística, com s’ha dit des d’alguns sectors. Al contrari, es manté intacte sobre els pilars de la llei de normalització lingüística del 1983, reiterats a la llei de política lingüística del 1998 i a la llei d’educació del 2009.

El model, validat com s’ha dit pel TC des del 1994, exclou l’elecció de llengua i la separació dels alumnes, i fixa justament l’objectiu que avui consagra la mateixa legislació bàsica estatal (la llei orgànica de l’Educació –LOE– reformada), en el sentit que l’alumnat sigui competent en totes les llengües al final del seu ensenyament.

Certament, les dades sociolingüístiques evidencien que la utilització del català ha minvat entre l’alumnat i en general entre els joves. Però això no és un motiu per desautoritzar les futures lleis: la realitat sociolingüística no és conseqüència del model vigent ni pot ser redreçada únicament a través de l’ensenyament.

Hi ha una realitat molt complexa, sense que ens haguem de posar novament apocalíptics, en què concorren molts altres fenòmens, com els nous mitjans audiovisuals o les indústries culturals, en què l’ús del català és residual, així com les migracions o la manca d’assumpció d’un principi plurilingüístic fort per part de l’Estat. Això sí que s’assembla més al lloc descrit a l’Apocalipsi on els reis s’apleguen per preparar-se per a la batalla.