Vulnerables d’un sol ús

El concepte de vulnerable, al qual ja em vaig referir en una altra ocasió (“Per com parlen els coneixereu”, 8/III/2022), té molt de relatiu. Si parlem del trànsit rodat, està clar que l’usuari del petit turisme es pot considerar vulnerable, i no li falta raó, davant el camió de gran tonatge. De la mateixa manera que el motociclista pot pensar igual de si mateix respecte als dos anteriors. Però la relació de vulnerables no acaba en aquest punt, en la mesura que els últims temps han irromput, especialment a les calçades de les nostres ciutats, nous protagonistes. Ara els ciclistes poden reivindicar (i de fet ho reivindiquen, sovint amb el suport de les autoritats municipals) aquesta mateixa condició de vulnerables, com també ho fan els usuaris de patinets. Sens dubte tenen dret de ser considerats com a tals, sobretot si fem la comparació amb els protagonistes citats anteriorment.

Ara bé, crida l’atenció que els que tant insisteixen a ampliar la llista de vulnerables per poder-s’hi veure inclosos, i gaudir d’alguna forma de protecció (carrils d’ús exclusiu, per exemple), tendeixin a donarla per tancada així que han aconseguit el seu objectiu. Però el plantejament no resulta acceptable. També hi ha qui és vulnerable en relació amb ells. Em refereixo, com és obvi, al vianant. Sense que calgui en aquest darrer cas treure importància a aquesta condició. Per descomptat que en principi el mal que li pot causar a un ciclista una col·lisió amb un camió, un tramvia o un automòbil pot ser enorme, fins i tot mortal, però tampoc no crec que es pugui menysprear el perjudici, amb freqüència irreversible, que els pot causar, per exemple, a les persones de més edat ser atropellats per l’usuari d’un patinet o una bicicleta. Per a elles, com tots sabem, una fractura de fèmur o de maluc acostuma a significar per desgràcia el principi del final.

Crida l’atenció, en aquest sentit, l’apel·lació desigual que solen fer les nostres autoritats municipals a la situació dels vianants. Se’ls invoca freqüentment per contraposar-los a l’automòbil privat, argumentant que seria desitjable que la major part dels desplaçaments es poguessin fer a peu. Tot i això, aquells mateixos vianants es veuen ignorats completament a l’hora de protegir-los en l’objectiva condició de vulnerables. L’espectacle de ciclistes circulant per les voreres, fins i tot en carrers on disposen d’espais delimitats per a ells, o fent-ho en la direcció contrària a la indicada és el pa de cada dia a Barcelona. Per no parlar del fet que, de manera gairebé sistemàtica, aquests mateixos nous protagonistes no respecten els semàfors dedicats als vianants i només s’aturen a les cruïlles on podrien córrer perill davant els automòbils.

Se suposava que tanta pintura groga a terra, tants blocs i boles de ciment a les calçades, tants carrils d’ús exclusiu d’uns o d’altres i altres iniciatives d’urbanisme tàctic estaven dirigides a dissenyar una ciutat més amable, acollidora i segura per a tothom. Potser va ser aquesta la intenció però en tot cas no sembla que s’estigui aconseguint. Al contrari: Barcelona és una ciutat cada cop més hostil per als vianants. Hauria d’estar rigorosament prohibit invocar els més vulnerables en va. ●

A Barcelona es fa servir els vianants com a argument llancívol contra els automobilistes