Cinc dècades i mitja

Demà, 1 de juny, farà 55 anys de l’aparició oficial del vuitè àlbum dels Beatles, Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band; oficial perquè, de fet, va arribar a les botigues cinc dies abans.

El disc va suposar un canvi total en la trajectòria del grup. McCartney n’explicava el context: “Estàvem tips de ser els Beatles. Odiàvem aquell rotllo de quatre jovenets amb talls de cabells com pals de fregar. Ja no érem nois, érem homes, i ens consideràvem artistes més que no pas simples intèrprets”. A partir de Revolver s’havien cansat de fer bolos perquè dalt de l’escenari no podien aconseguir el mateix so que a l’estudi de gravació. Segons Lennon: “Podríem enviar-hi quatre escultures de cera i les masses quedarien satisfetes. Els concerts dels Beatles ja no tenen res a veure amb la música. Són simples rituals tribals de merda”.

Sgt. Pepper’s... partia d’un concepte unificador que trenava les cançons fins a tal punt que, quan al tocadiscos volies escoltar-ne una en concret, costava saber en quin punt del solc col·locar l’agulla. Era gairebé impossible endevinar on acabava una i començava la següent. El mur entre el poprock i la música amb corbatí s’esfondrava.

Van donar per enllestit l’àlbum el 21 d’abril d’aquell 1967, amb els últims detalls: sorolls i veus pregravades abans del final. Els precedeix un to molt agut, de 15 kilohertzs, que els gossos perceben però que l’oïda humana no pot captar. És just al final d’A day in the life. Lennon el va incorporar amb la sana intenció d’emprenyar els gossos que el sentissin. ¿No li agradaven els animals o era una simple broma? Ara que a Barcelona hi ha més gossos que mai (tants com nens de zero a 12 anys, diuen a les notícies), potser és el moment de recuperar el boombox que alguns guardem a l’armari i anar pel carrer fent que aquesta cançó soni a tota pastilla per, així, poder obrir-nos pas entre la gossada. ●

Per no parlar de la paròdia de Zappa: ‘We’re only in it for the money’