Sánchez i els ‘piuets’

Per molt que un es pensi que ja n’ha vist de tots colors, hi ha dies en què les coses del país encara el poden sorprendre. Com aquella reacció a les paraules del senyor Sánchez al Congrés quan es va referir als piuets atracats al port de Barcelona l’agitada tardor del 2017. És veritat que hi ha ocasions en què a Sánchez sembla que l’inspiri la musa de la poca solta, però, a la seva manera un pel altiva, aquest cop tenia el seu punt de raó.

Per començar, perquè anomenar piuet un vaixell decorat amb la imatge del sibil·lí canari no crec que sigui una metàfora gaire arriscada, ni que, per extensió, al·ludir com a piuets als seus soferts ocupants pugui entendre’s com un insult. Una altra cosa és que al seu dia el govern del PP jutgés una encomiable iniciativa, digna del sobri prestigi de les nostres forces de seguretat, arrendar unes naus tan vistoses per allotjar-les. O, fins i tot, subministrar-los aquells menús a base de croquetes descongelades indignes de qualsevol xiquiparc i que ja van ser denunciats pels sindicats de la policia.

Tot i això, en un exercici de cinisme francament entretingut, l’oposició s’ha llançat en bloc contra el president pretenent erigir-se en garant de l’honor i la dignitat dels funcionaris allotjats en aquells vaixells. Està bé que sigui així. Com que els nostres polítics no s’estan lluint gaire oferint alternatives, el mínim que poden fer és intentar evitar-nos l’avorriment i donar espectacle, encara que sigui a costa d’acabar assemblant-se a algun d’aquells espavilats que saben que no enganyaran ningú, però no pensen parar d’intentar-ho.

Deveu recordar que en aquells dies hi havia a Catalunya un Govern el gran problema del qual era que el país s’obstinava a no encaixar en la seva forçada i voluntarista visió del món. No és estrany: no només oblidaven en els seus càlculs més o menys la meitat de la ciutadania (quan no es dedicaven a ofendre-la innecessàriament), sinó que, a més, les coses no passaven mai de la manera que havien predit que s’esdevindrien. Per això la situació política era extremadament volàtil i la tensió es podia disparar en qualsevol moment. Era l’hora de l’“home culte” de Confuci –aquell per qui la moderació és la meta més alta–, però el que va passar va ser que a Madrid es va conjuminar la brillant estratègia de mobilitzar sis mil policies i portar-los aquí entre crits castissos.

Molt poc devia preocupar el prestigi d’aquells agents a qui va decidir enviarlos. Primer, perquè la manera com es va fer (“a por ellos”, piuets i altres ximpleries) comprometia la seva imatge i funció fins i tot abans de posar els peus a Catalunya. Després, perquè, si la missió que tenien encomanada era la d’evitar la votació de l’1 d’octubre, els estudis del Ministeri de l’Interior concloïen que això era impossible amb menys de quaranta mil efectius. Aquí, el secretari d’Estat, el senyor Nieto Ballesteros, coincidia sorprenentment amb un informe elaborat pels Mossos sobre la mateixa qüestió.

Sis mil policies estaven condemnats al desastre. Només podien inhibir-se o fer el que al final van fer (carregar contra la ciutadania) a les ordres de subjectes innominats la identitat dels quals va ser impossible d’esbrinar al judici del Suprem. No oblidin que ni el ministre de l’Interior (el senyor Zoido) ni l’inquietant senyor Pérez de los Cobos van reconèixer haver donat cap ordre a aquells funcionaris. Un perquè devia tenir alguna cosa més important a fer aquell dia; l’altre perquè va resultar que exercia menys funcions que un bidell i no passava de ser, segons el seu propi testimoni, una brillant nul·litat.

Afegiu a tot això que les instruccions del ministeri van ser un autèntic frau, que no es van transmetre a les unitats sobre el terreny i que es va ignorar l’ordre judicial d’actuar sense pertorbar la convivència ciutadana, i veureu a quin despropòsit m’estic referint.

És veritat que els policies han estat insultats i la seva professionalitat posada en dubte, però això no ho ha fet Sánchez anomenant-los piuets. Ho van fer els que els van portar a una situació impossible i després els van abandonar entre les potes dels cavalls. Els que van donar munició als independentistes i van provocar un escàndol internacional que encara s’ha de veure als tribunals europeus.

En fi, ja sabeu que Voltaire deia que la idiotesa és una malaltia extraordinària perquè no és el malalt el que pateix per ella, sinó els altres. En aquest cas, la pateixen els piuets. ●

Els que han insultat els policies són els que els van portar a una situació impossible

LLIBERT TEIXIDÓ