La Vanguardia (Català-1ª edició)
Recordeu l’Holocaust
Gabriel García Márquez va titular les seves memòries d’infantesa i joventut Vivir para contarla i aquesta idea, aferrar-se a l’existència per tal de transmetre un relat personal carregat de valor, és el que va definir la figura de Boris Pahor, doble supervivent – primer del feixisme italià i després del nazisme– que va convertir unes experiències traumàtiques del passat en un testimoni literari llançat al futur: per no oblidar, per no reincidir en episodis històrics d’una foscor insuportable.
Com si temés que la seva desaparició física pogués contribuir a difuminar el que la humanitat hauria de tenir gravat a foc a la consciència, potser conscient del poder simbòlic que emanava pel fet de ser la persona més vella a haver sobreviscut a l’Holocaust, l’escriptor es va resistir a acomiadar-se d’aquest món fins que ahir va sucumbir finalment als 108 anys a Trieste.
Membre de la minoria eslovena d’aquesta ciutat, on va exercir de professor de literatura italiana i eslovena després de graduar-se a Pàdua, l’esclat de la Segona Guerra Mundial el va forçar a enrolar-se a l’exèrcit italià –va arribar a combatre a Líbia–, però després de l’armistici es va unir a les files partisanes, compromís amb la resistència antifeixista que va acabar condemnant-lo a un periple infernal per diversos camps de concentració nazis, entre els quals Dachau, Harzungen i Bergen Belsen.
A imatge de Primo Levi, Robert Antelme, Jorge Semprún o Irme Kértesz, Pahor va saber trobar en la literatura una manera de processar i compartir unes vivències que lluitaven contra la intel·ligibilitat i comunicabilitat humanes.
A la seva obra més emblemàtica, Necròpoli (editada per per Pagès Editors i Anagrama en castellà) va recórrer a la figura d’un home que visita amb un grup de turistes el camp de concentració de Natzweiler-Struthof, sobre els Vosges, per acabar revelant la seva condició d’exdeportat.
Allò que per els seus companys d’excursió té la categoria de museu ben conservat i amb certa voluntat didàctica, per a ell és una obertura salvatge de comportes al dolor i la humiliació soferts dècades enrere en aquell lloc on la fam, el fred, la violència i la humiliació conspiraven per destruir l’ànima dels interns.
Igual de denunciatiu, però alhora amb un vessant més càlid en transportar-nos a la seva infantesa, La pira al port –publicat per Periscopi l’any 2020– va suposar una carta d’amor a la cultura eslovena i a la ciutat de Trieste, i una lloa a la seva lluita contra l’autoritarisme, gestos que en el cas de la seva pàtria no van ser immediatament correspostos, ja que la seva crítica al comunisme el van convertir en
Va saber trobar en la literatura la manera de processar vivències que lluitaven contra la intel·ligibilitat humana
Tardans van ser els reconeixements dels seus llibres, tot i que la candidatura al Nobel va ser recurrent
persona non grata fins que el 1992 li va ser concedit el premi Preseren, màxim guardó de les lletres eslovenes.
Tardans van ser en general els reconeixements i traduccions dels seus llibres, majoritàriament desplegats ja al llarg d’aquest segle; especialment clamorosa va ser la manera com va ser ignorat a Itàlia, com prova que la RAI no el va entrevistar fins a l’any 2008, mentre que a França no se li concediria la Legió d’Honor fins al 2007. Tampoc l’Acadèmia Sueca no va acabar concedint-li el premi Nobel malgrat que la seva candidatura va ser recurrent.
Tot i això, tot plegat no devia pertorbar qui va tenir forces per continuar escrivint fins als noranta-nou anys i que va entendre que el sentit de la seva obra el transcendia.