Els afroeuropeus reivindiquen la seva identitat El britànic Johny Pitts viatja per l’Europa negra de París a Moscou passant per Estocolm

Un viatge per la cultura negra que no passa per les bandes de música de Nova Orleans o els clubs de Harlem, ni tan sols per la indústria del cinema de Lagos o la moda de Nairobi, sinó que travessa grises (i no tan grises) barriades de París, Brussel·les, Amsterdam, Berlín, Estocolm, Moscou, Marsella i Lisboa. És una reivindicació en tota regla de la identitat afroeuropea (que l’autor anomena afropea per les ressonàncies colonials de la paraula Europa)... Tot això i més és Afropean (Capitán Swing), llibre a cavall de l’assaig i la crònica de viatges de Johny Pitts (Sheffield, 1987), músic, presentador i fotògraf disposat a demostrar que a Europa ser negre no significa ser immigrant.

Fill d’un músic de soul nordamericà i una administrativa anglesa blanca, explica: “Un dia, després de la crisi financera del 2008, en què el Regne Unit va posar en qüestió la multiculturalitat, em vaig preguntar on encaixava jo com a europeu negre, i vaig emprendre un llarg viatge per contestar-me”. Per videoconferència des de casa seva a Londres, explica que el seu criteri era parlar amb gent corrent, representativa de la majoria dels 14 milions d’afroeuropeus per trencar els estereotips que els representen “com a dandis retros, com a hipsters estilosos, supersexis, esportistes o directament gàngsters”.

La identitat europea no és tan sòlida com la nord-americana; com s’hi pot encaixar encara una altra variable, com la del color de la pell? “La unitat dels afroamericans –respon– està basada en el trauma de l’esclavatge. A Europa el llegat traumàtic és el de la colonització”. Però “de seguida em vaig adonar que tot és més complex, que l’afropeu està fragmentat en mil bocins; el concepte com a cosa unitària fracassa, i jo en recomponc les peces per ensenyar el mosaic. En aquesta complexitat és on hi ha la seva bellesa. Funcionem més enllà de nacionalismes. No podem ser una única identitat, sinó un club més obert. Si fos bon músic hauria fet un disc en comptes d’un llibre, en què hauria barrejat aquests ingredients”.

De fet, el terme afropeu va ser encunyat a inicis dels noranta pel cantant David Byrne i la belgocongolesa Marie Daulne, vocalista del grup Zap Mama, amb qui Pitts ha parlat molt i que “va agafar la música orquestral europea, els ritmes dels EUA, l’afrobeat i la música polifònica pigmea, ho va barrejar tot i ho va convertir en un sol so coherent”. També esmenta el grup Les Nubians (que fon el Txad amb França), Neneh Cherry (amb arrels entre Suècia i Sierra Leone), la cantant Joy Denalane (sud-africana i alemanya), la nigerianobritànica Sade...

Si Josephine Baker acaba d’entrar al Panteó francès, això no passa de ser simbòlic. “França assimila, no comptabilitza la gent per ètnia; no hi ha cap estadística en aquest sentit, i per tant nega la disparitat. Per a la República només hi ha francesos, però els negres no ocupen cap espai de poder”.

El terme afropeu té molt a veure amb la classe social. “Al Regne Unit, classe i raça s’equiparen: el color determina la quantitat de diners que tindràs. Un advocat o metge nigerià, quan arriba a Londres, passa a ser taxista o a netejar cases”.

Admet que s’ha sentit atret, de jove, pel glamur del gueto. “Alain de Botton ha demostrat com som capaços de resistir patiments terribles si som respectats i valorats per la comunitat. Quan estàs a la part més baixa de la societat has de fer-te el milhomes per aconseguir respecte. La guetització, amb miralls com Tupac Shakur, és una

“Haussmann ens va expulsar de la ciutat i Le Corbusier ens va construir gàbies de formigó”

manera de guanyar amor propi”.

A París, definida com “la ciutat amb més presència negra del continent”, ens mostra l’altra cara de Haussmann i Le Corbusier: “Un va expulsar els pobres de la ciutat, i l’altre els va tancar en gàbies de formigó als suburbis. Si els centres urbans acollissin els emigrants i se’ls donés feina, la gent es faria francesa en una sola generació; ara no s’hi identifiquen pas”.

Al capítol de Brussel·les s’atura en el còmic Tintín al Congo. En lloc de censurar-lo per racista, defensa publicar-lo íntegrament però amb pròleg d’un autor congolès “que el contextualitzi i expliqui què va fer Leopold de Bèlgica en aquest país. El mateix penso de les estàtues racistes: no podem silenciar la història ni cancel·lar la cultura. Però, històricament, qui ha cancel·lat qui? Què feien els missioners a les escoles africanes?”.

A alguns els cridarà l’atenció