Versallesques (I)

La guerra d’Ucraïna ha convertit les analogies amb el tractat de Versalles en un camp de batalla. En un principi, es va disputar per la narració canònica de la seqüència de fets que havia portat del col·lapse de l’URSS a la invasió del passat 24 de febrer. Ara, en canvi, es debat sobretot sobre quins han de ser els objectius d’Occident en l’actual conflicte bèl·lic. És manté, per tant, l’exemple, però se’n fa un altre ús. No és el mateix deixar caure, com feia Robert H. Waden, de la London School of Economics, que entre les causes subjacents d’aquesta guerra es troba el fet que, després del 1990, Occident va ignorar les lliçons de Versalles, que preguntar-se, com han fet Michael O’Hanlon i Melanie W. Sisson, de la Brookings Institution, si aquestes lliçons poden ser instructives a l’hora de plantejar-se fins on es vol afeblir Rússia un cop s’ha decidit ajudar Ucraïna a resistir l’agressió i mantenir la independència. I evidentment tampoc és el mateix rebre aquell judici o encaixar aquesta pregunta assumint, d’acord amb l’opinió comuna, que les severes clàusules d’aquell tractat de pau van pavimentar el camí que va portar a la crisi de la República de Weimar, a l’ascens de Hitler i a la Segona Guerra Mundial o rebutjant-ho. Quan no s’accepta aquest relat, l’exemple de Versalles perd tot el seu poder analògic. I, per aquest motiu, la seva destrucció ha esdevingut, des de fa molts anys, un objectiu estratègic.

Curiosament, la principal font de l’opinió convencional sobre les conseqüències catastròfiques del tractat de Versalles va ser una obra escrita abans que es produïssin els fets que va contribuir a interpretar com a efectes: Les conseqüències econòmiques de la pau (1919), de l’economista John Maynard Keynes. En aquest llibre, que va publicar poc després de dimitir com a representant del Tresor britànic a la conferència de pau, Keynes advertia que les elevades exigències econòmiques que s’imposaven a Alemanya, les famoses reparacions, fari

La guerra d’Ucraïna ha convertit les analogies amb el tractat de Versalles en un camp de batalla

en inviable la nova República de Weimar. L’obra va ser un gran èxit. Quan va semblar que els esdeveniments corroboraven les seves tesis, va ser considerat profètic. I les raons que oferia per pronosticar el que podia passar van acabar fonamentant la narració habitual del que havia passat. Els arguments analògics que pretenen treure lliçons de l’exemple de Versalles parteixen d’aquest relat, i aquells que tenen com a objectiu demolir-lo solen convertir Keynes en l’ase dels cops. En l’actualitat, aquells que comparteixen aquest propòsit acostumen a remetre a la que se sol descriure com “la principal obra de referència” o “l’obra definitiva” sobre aquesta conferència de pau: París 1919 (2002, traducció al castellà a Tusquets), de la historiadora canadenca Margaret Macmillan. Però el pioner en la fabricació d’armes historiogràfiques anti Keynes per combatre l’opinió que Versalles va ser un error monumental va ser l’economista francès Étienne Mantoux.