La Vanguardia (Català-1ª edició)
El triomf del mourinhisme
“La il·lusió ens condueix al final de la vida per una ruta atractiva”.
José Mourinho va guanyar l’Europa Conference League amb la Roma l’altre dia, una cosa així com coronar-se campió de la tercera divisió continental. Deu haver sentit la mateixa enveja que els aficionats del Barça en veure el Reial Madrid guanyant la Champions dissabte contra el Liverpool? No necessàriament. Va ser la seva victòria, també. Va ser un triomf del mourinhisme.
Per descomptat que la catorzena Copa d’Europa del Madrid es deu, en primer lloc, al fet que van jugar amb avantatge diví. Per comprovar que ells també ho entenen així només cal veure la foto de l’equip donant gràcies a la Mare de Déu a la catedral de l’Almudena no amb un bisbe, ni amb dos, ni amb tres, sinó amb quatre. Mai un equip no havia obtingut tanta glòria amb un futbol tan terrenal.
Això ens porta al factor Mourinho. El portuguès va deixar el Madrid fa nou anys, però el seu esperit continua viu. Jogo bonito, no m’emprenyis. Amor per la pilota, no em facis riure. La qüestió és guanyar, guanyar com sigui. L’actual entrenador del Madrid, Carlo Ancelotti, és un home entranyable. Però no ens enganyem: és la cara simpàtica del catenaccio mourinhista.
El Madrid és un equip no d’artistes, sinó de soldats. Disposats a matar o morir, com els russos a Stalingrad, frustren el rival fins a la bogeria; després aprofiten una badada i guanyen per la mínima. Recorden les dades que van aparèixer a la pantalla al cap de 35 minuts de la final contra el Liverpool? Xuts a porteria del Liverpool: 8; entre els tres pals: 5. Xuts a porteria del Reial Madrid: 0; entre els tres pals: 0.
Tot el respecte del món a Benzema, els gols miracle del qual van apartar el Paris Saint-Germain, el Chelsea i el Manchester City en el camí d’espines cap a la final. Seria un escàndol que no guanyés la Pilota d’Or. Però contra el Liverpool va jugar més com a recuperador de pilotes que com a atacant. I l’heroi de la final no va ser ell, aquesta vegada. Va ser el gegant Courtois, la reencarnació del llegendari Horaci, el que va defensar Roma, només en un pont, contra l’exèrcit etrusc al segle VI abans de Crist.
Però en aquest cas el porter va tenir dos herois més al seu costat, el destructor del mig del camp Casemiro i el lateral dret Carvajal, el somni humit de Mourinho fet carn, un temerari que es desplega al camp de batalla com si perdre fos condemnar la seva mare a una mort atroç.
Envieu cent Carvajals a Ucraïna i l’exèrcit rus es rendeix en una setmana.
Ens hem de treure el barret davant el Madrid, encara que sigui a contracor. Per cert... va passar una cosa d’allò més curiosa durant la multitudinària celebració madridista a la plaça de Cibeles diumenge. No va ser tot alegria. Hi va haver ràbia i frustració. De sobte, mentre els eufòrics jugadors del Madrid s’alternaven per alçar la copa, es van sentir crits de “Fill de puta! Fill de puta!”. Dirigits no a Gareth Bale, que s’ha passat nou anys rient-se a la cara de Florentino Pérez, sinó al fitxatge que no va poder ser, al jugador amb qui el madridisme es va passar tota la temporada somiant, segurament el millor del món, el francès Kylian Mbappé.
No ha passat ni un dia l’últim any en què la premsa esportiva de Madrid no ha augurat la sortida de Mbappé del PSG i el seu imminent aterratge al club blanc. La il·lusió se centrava més a fitxar-lo demà catenaccio mourinhista
que a guanyar avui. Va ser com si el que més s’enyorava, més que la possibilitat de conquerir la Champions, fos el joc vibrant que el francès prometia. Va ser com un reconeixement que la meravella del reconstruït estadi Bernabeu es mereixia un espectacle més efervescent que el mourinhisme II.
Enorme decepció per al madridisme i gran pena per a la premsa esportiva que aquesta important qüestió d’Estat es resolgués la setmana passada amb l’anunci que Mbappé continuaria rebent les seves milionades del gas que venen els amos qatarians del PSG. Ara la temporada s’ha acabat i comença la llarga travessia del desert fins que torni el futbol a l’agost. Sobrevivim a la sequera anual amb els oasis que ens ofereixen els culebrots dels fitxatges. Per als madridistes no hi ha culebrot. La seva desgràcia entre tanta joia per la Champions acabada de guanyar és que el futbol s’alimenta més de la il·lusió, dels somnis del futur, que de les glòries d’ahir. ●
El tècnic portuguès va deixar el Reial Madrid fa nou anys, però el seu esperit continua viu
No va ser tot alegria en la celebració de la 14a Champions: hi havia ràbia i frustració per Mbappé