“La meva ànima mana i els meus membres obeeixen”

Ballava d’amagat? Des de petita, quan el meu pare mirava a una altra banda. No volia que ballés? Per ell, tota dona artista era mala dona. Masclisme.

Jo memoritzava compassos de la ràdio. I sobre dos maons, sabatejava: equilibri i peus junts, així guanyes velocitat!

On practicava?

Al costat de la tàpia del cementiri de l’Hospitalet. Se’m feia de nit. Quin fred, a l’hivern! Així, del no res, vaig aprendre’n.

I què explicava a casa?

Que venia de jugar a les cases trencades. Hi havia cases trencades, per la guerra...

Temps durs...

Sí, vaig treballar en diverses fàbriques.

Va anar a l’escola?

Una setmana.

Només una setmana?

Vaig esgarrapar una nena a la cara.

I per què?

Jo era blanqueta i rossa, cabell ondulat i ben pentinat, roba confeccionada per la meva àvia, era molt guapa i em van agafar mania: “Gitana, gitana!”, em cridaven.

Quan va debutar ballant en públic?

Amb 14 anys vaig ballar al costat del Chano, i per això vaig ser la Chana.

I el seu pare?

El va succeir un altre home, la desgràcia més gran de la meva vida.

Quina desgràcia?

Jo tenia 17 anys, un home em va conquistar i embarassar. I va pactar amb el pare: si jo ballava, em tancaria amb pany i clau.

Però vostè va ballar.

Vaig ballar i aquell home, amb qui no em vaig casar, va ser el meu pitjor enemic.

Què li feia?

Pegar-me. Tancar-me. I exigir moltíssims diners als que volien contractar-me per ballar, i així els feia desistir.

Com si vostè fos propietat seva.

Peter Sellers va voler portar-me a Hollywood. I el meu enemic ho va impedir.

Peter Sellers, l’actor de comèdia?

El 1967 vam filmar The bobo, de Robert Parrish. Sellers em volia amb ell.

Quant va trigar vostè a alliberar-se?

Divuit anys, temps perdut. Hauria fet pel·lícules mundialment famoses. tío

Què sent quan balla?

Que soc en un lloc d’on no vull sortir. Per això no vull que m’aplaudiu.

Ah no?

Els aplaudiments em desperten, em treuen d’aquell lloc d’on porto les coses.

Improvisa, per tant.

Jo no preparo res. Jo no sé el que faig.

Balla sense pensar.

La copa vessa i llavors tot és veritat, està viu. Si penses, tot està mort. La meva ànima mana i els meus membres obeeixen. Faig el que vull i després no me’n recordo.

I si un dia els membres no obeeixen?

Sempre obeeixen. Tinc a Déu, eh! La meva última vegada serà quan Déu vulgui.

I com entra en aquell lloc?

Pel compàs: xiulets, palmes, peus...

Qui ha estat el millor ballarí?

Antonio el bailarín, que em va dedicar unes grans paraules.

Quines paraules?

Em fa vergonya.

No em faci buscar-les, Chana.

Jo anava amb els talons que vaig inventar, clavats amb un ferro... I ell va dir: “No es pot suportar! Tu segueix com ets: senzilla. Tu balles com Carmen Amaya però amb millors peus!”.

Olé!

I jo no havia vist mai Carmen Amaya, que va morir quan jo començava. Ho deu donar la terra, totes dues de Barcelona...

Venia Paco de Lucía a veure-la ballar?

Tancaven els seus tablaos Paco de Lucía, Camarón, Curro Romero, el Pescaílla... per venir tots a veure’m ballar a Los Canasteros... I allà va dir allò Paco de Lucía.

Què va dir?

“El ball de la Chana no es pot millorar”. I això ho va sentir tota la cristiandat! I Caracol va cridar: “Visca Catalunya!”. I això que al principi ell no m’estimava.

Com que no?

“Rossa, dues trenes i de Barcelona?”, clamava. “No! No!”.

Prejudicis.

Aquella nit vaig quedar braços amunt i es va fer un silenci en què només se sentia la meva respiració. Allà vam viure l’irrepetible: una onada surt de mi, vibra a les partícules de l’aire, em torna i em traspassa els fetges i molls. Inigualable, la força de Déu.

...

I no em dona la gana que m’aplaudeixin, no ho vull. Jo he estat més de casa i llenties, ingènua per a la maldat.

Doncs va fer la volta al món.

Pels cinc continents, és veritat, com una maleta tancada.

LLIBERT TEIXIDÓ