La Vanguardia (Català-1ª edició)
El CIS certifica el gir andalús a la dreta
El poder desgasta només els qui no saben utilitzar-lo. L’oposició, en canvi, pot convertir-se en un pou sense fons per als qui han perdut el govern després d’ocupar-lo durant 36 anys. El sondeig preelectoral del CIS sobre les eleccions andaluses del 19 de juny ratifica aquest diagnòstic, però aquesta vegada més en línia amb la majoria de les enquestes difoses. I a més amb l’autoritat que li atorga una mostra de 8.000 entrevistes, gairebé el doble que el seu homòleg andalús.
De fet, el sondeig de l’institut públic certifica que el resultat del 2018, quan l’esquerra va perdre per primera vegada la majoria a Andalusia, no va reflectir un desmai momentani del PSOE, sinó el primer símptoma d’una fatiga infinita de l’espai progressista. Això sí, aquell resultat, que invertia la correlació històrica entre dreta i esquerra a Andalusia, anunciava alguna cosa més.
La principal, com confirma també el sondeig del CIS, és la substitució de la lluita de classes pels conflictes horitzontals i les guerres culturals. Només així s’explica que, el 2018, un programa distòpic tenyit d’antifeminisme, homofòbia i xenofòbia tragués a la superfície 400.000 electors a favor de Vox i que, quatre anys després, aquella marca continuï creixent per sobre del 15%.
És a dir, els xocs territorials, identitaris o migratoris redibuixen profundament les fronteres electorals. I en aquest sentit, Andalusia va ser el primer banc de proves per mesurar l’impacte electoral del procés secessionista català, convertit en un conflicte existencial d’Espanya després dels fets d’octubre del 2017.
També és cert que Vox es va limitar a capitalitzar l’estrident denúncia que van difondre llavors el PP i Cs de l’impacte de la crisi catalana o dels fluxos migratoris. Però, quatre anys després, la collita d’aquella sembra s’aprecia no només en la intenció de vot per al 19 de juny. Sens dubte, la dreta convencional, el PP, ha rendibilitzat aquell malestar subterrani de caràcter identitari, amb un avanç d’almenys 15 punts que es nodreixen dels 14 que ha perdut Cs i d’un de cada deu votants del PSOE.
Tot i això, aquella estratègia encoberta de l’“Espanya primer” ha tingut un altre efecte més profund: el PP ha desplaçat el PSOE com el “partit nacional d’Andalusia”. Mentre que un 36% assenyala la formació de Juanma Moreno com la que “millor defensa els interessos” de la regió, només un 14% al·ludeix al PSOE. Mai vist en quatre dècades d’autonomia.
Però, a més, el PP avantatja els socialistes en un altre capítol clau a l’hora de decantar el vot: és “el partit que millor representa les idees de la gent” (29% davant el 18% que assenyala al PSOE). Un registre inèdit i que reflecteix que l’andalús mitjà se sent més còmode avui en l’espanyolisme del PP que en la prudent i polièdrica espanyolitat d’un PSOE condemnat a pactar amb ERC o Bildu. No és estrany, per tant, que només un 56% dels votants socialistes es mostrin disposats a repetir el seu vot, davant el 75% dels del PP.
El sondeig del CIS reflecteix altres factors que expliquen la desactivació del tradicional vot sociològic d’esquerres. D’una banda, les dades sobre lideratge –que ja van pesar en el desenllaç del 2018– són ara aclaparadorament favorables al popular Moreno, que treu 30 punts com a presidenciable preferit al candidat socialista (i que és elegit per un de cada quatre votants del PSOE).
D’altra banda, la fragmentació i el discurs de l’esquerra alternativa no respon a les inquietuds dels seus votants naturals i d’aquí una caiguda de més de set punts si l’estimació de vot es contrasta amb els resultats del 2015.
En definitiva, les dades d’intenció directa de vot són tan rotundes (16 punts d’avantatge per al PP), que el CIS s’ha quedat, aquesta vegada, sense marge per a un ventall més ampli de projeccions. ●