Oh, capità!

Carles Puigdemont és la figura més singular que ha donat la política catalana en la darrera dècada. D’aquí uns anys els historiadors biografiaran el president per provar d’entendre, des de la distància temporal, la dimensió política i humana del principal responsable del fracàs de l’octubre del 2017. I com, amb la seva fugida a Bèlgica, ha esdevingut un cavaller errant dedicat a combatre la justícia espanyola en qualsevol tribunal i a vilipendiar Espanya en tots els fòrums.

Aquest cap de setmana a Argelers deixarà la presidència del seu partit, Junts per Catalunya. S’alliberarà d’un càrrec a què mai no s’ha lliurat del tot i podrà dedicar-se de ple a engrandir la imatge extemporània, de l’home sol enfrontat als poders, que l’ha convertit en icona independentista. També era extemporània la figura del president en qui s’emmiralla, Francesc Macià. El vell que perseguia la quimera d’armar un exèrcit, més pròpia d’una aventura romàntica del segle XIX que de l’època en què els estats i les societats europees s’estandarditzaven i reglamentaven. I extemporània també com la d’un altre president en qui no s’emmiralla, Josep Tarradellas, que mentre el món de la guerra freda canviava a ritme de Woodstock s’obstinava a restablir una institució oblidada.

De moment, Puigdemont, al marge de no enfrontar-se a cap dictadura, té dues grans diferències amb tots dos. Macià i Tarradellas van procurar conèixer i entendre’s des dels seus exilis respectius amb figures de la política estatal, madrilenya, per trobar un desllorigador a l’autogovern de Catalunya. Arribat el moment, no van voler formar part del problema sinó de la solució –encara que no fos la seva– per instaurar i restaurar la Generalitat. És per això que avui ocupen un lloc preeminent en la història del catalanisme.

El destí de Carles Puigdemont no està escrit. Mentrestant, demà al congrés de Junts es recrearà l’atmosfera d’El club dels poetes morts. Després d’un curs provant de treure els alumnes del conformisme, l’acadèmia Welton expulsa el professor John Keating. Quan el personatge que interpreta Robin Williams marxa, alguns estudiants s’enfilen als pupitres i clamen, com a ell li plaïa, “Oh, capità, el meu capità!”, parafrasejant el poema que Walt Whitman va escriure a la mort d’Abraham Lincoln.

El que ja no es veu a la pel·lícula és com tots ells tornen als mètodes i a l’ortodòxia d’abans de la seva arribada. A Junts, a partir de dilluns, passarà el

Al congrés de Junts es recrearà l’atmosfera d’‘El club dels poetes morts’

mateix. Els incondicionals de Puigdemont i aquells qui s’han aprofitat de la seva marca electoral per surar políticament oblidaran els partits moviment i les llistes d’independents i pugnaran per ocupar espais i col·locar quadres com feien abans que aparegués el seu capità.