Les paraules no són innocents

La paraules no són innocents, perquè estan carregades de poder. Així doncs, el seu ús ens delata per a les coses bones i per a les coses dolentes. Les paraules emocionen i motiven, però sovint també incomoden o maltracten. Som les nostres paraules i n’acabem sent esclaus perquè configuren la nostra personalitat, perquè esculpeixen la nostra visió de la vida. L’escriptor portuguès José Saramago va visitar en una ocasió una escola de Rosario (Argentina) per lliurar uns premis d’escriptura i ho va explicar millor que ningú: “Les paraules no són innocents ni impunes, per això cal anar molt amb compte amb elles, perquè si no les respectem, no ens respectem a nosaltres mateixos”. I va afegir amb el seu verb bonancenc: “Les paraules no són una cosa inerta de la qual es pot disposar com a un li vingui de gust. Cal dir-les i pensar

Feijóo no pot dir que hi ha apartheid a l’escola catalana perquè és fals

les de manera conscient. No s’ha de deixar que surtin a la boca sense que abans pugin a la ment i es reconeguin”. I és que es comença equivocant els termes i s’acaba errant els conceptes. Cosa que pot produir confusió i, en el pitjor dels casos, el caos.

Alberto Núñez Feijóo va dir ahir a Onda Cero que els alumnes a Catalunya no poden tenir coneixement del castellà i pateixen una situació d’apartheid lingüístic, amb referència al sistema de segregació que va discriminar els negres a Sud-àfrica entre el 1948 i el 1993. La comparació és un disbarat i no el disculpa la proximitat de les eleccions andaluses, perquè una mica d’anticatalanisme sempre dona rèdits. No hi ha cap apartheid a Catalunya. Podia haver dit que s’ha de reforçar el castellà a l’escola catalana o que és contrari al model lingüístic català. Però mai parlar d’apartheid. Per poc que un hagi llegit sobre Sud-àfrica, el terme traslladat a les escoles catalanes no només resulta ofensiu, sinó que sobretot és fals. Nelson Mandela va manifestar en un discurs a Durban durant una conferència contra la sida: “No acostumo a utilitzar paraules a la lleugera. Si vint-i-set anys a la presó m’han ensenyat alguna cosa, ha estat arribar a entendre, des del silenci de la solitud, fins a quin punt les paraules són precioses i fins a quin punt el llenguatge veritable impacta en la forma en què viu i mor la gent”. ●