Fracàs escolar, fracàs col·lectiu

En un temps en què la supervivència i la prosperitat d’una societat depenen com mai del seu talent i creativitat, Espanya està en un moment crític. Els seus joves més educats emigren a societats més dinàmiques a la recerca de reconeixement social i econòmic (només els científics i els investigadors sumen uns 20.000); la població autòctona decau i envelleix, cosa que minva la creativitat (des de l’any 2000 fins avui el nombre de joves de 15 a 29 anys ha passat de 9,3 a 7,3 milions); desenes de milers de llocs de treball queden vacants per falta de candidats competents, fins i tot amb més de tres milions d’aturats (falten 18.000 instal·ladors de panells solars, segons l’associació d’instal·ladors, per exemple), i, a sobre, els índexs de fracàs i abandonament escolar són dels més alts d’Europa, especialment a Catalunya. Un de cada cinc alumnes de primària i secundària forma part del grup dels de baix rendiment, abandonament prematur o fracàs escolar. Un de cada cinc!

Contra el que molts pensen i contra molts prejudicis col·lectius, el fracàs escolar no és únicament conseqüència de la inestabilitat familiar, del baix nivell d’ingressos o d’un entorn poc propici al benestar psíquic i físic. Molts nens que pateixen aquestes circumstàncies i limitacions no fracassen. Candidats qualificats al fracàs són els que pateixen dificultats al principi de l’escolarització i resulten víctimes d’una acumulació de desqualificacions i acusacions de mandra, desatenció, esverament, desgana, falta de voluntat o d’intel·ligència que els agreugen la insatisfacció i el desajust personal, escolar i social.

L’eminent psiquiatre Miquel Casas, després d’estudiar 12.000 alumnes d’escoles públiques i concertades els últims deu anys, ha conclòs que ni més ni menys que el 20% de la població infantil de tots els estrats socials pateix alguna variant dels anomenats trastorns del neurodesenvolupament. Es denominen així disfuncions d’origen psicobiològic que dificulten o impedeixen l’aprenentatge. Algunes són reversibles, com els dèficits d’atenció i hiperactivitat, les dislèxies, les discalcúlies (trastorns que dificulten el càlcul) i els trastorns de comunicació. Els trastorns difícilment reversibles i molt menys freqüents són l’autisme sever i la discapacitat intel·lectual. És difícil exagerar la importància d’aquesta troballa: revela que en l’origen de les dificultats d’aprenentatge hi pot haver una causa identificable, tractable i reversible si es procedeix a temps, és a dir, abans de la majoria d’edat. És una notícia excel·lent... a condició que es faci bon ús d’aquesta possibilitat. Altrament, si no es tracten i persisteixen, aquestes disfuncions poden tenir com a conseqüències no només el fracàs escolar, sinó també dificultats greus de socialització que impliquen una vida inestable, ansiosa, possiblement conflictiva i propensa a les addiccions.

El sistema educatiu ha de posar més èmfasi en l’ajuda als escolars amb dificultats cognitives. Identificar-les i tractar-les (si és possible, mitjançant una bona educació preescolar) és una inversió rendibilíssima i una política social efectiva i benefactora. Els països amb índexs molt menors de fracàs escolar ho fan així. Els espanyols, que tan poc impuls reproductiu mostrem, no podem permetre’ns un 15 % de la població infeliç, marginada i improductiva per falta d’una atenció adequada i de teràpies oportunes en la infantesa. A tots ens hi va molt. ●

El sistema educatiu ha de posar més èmfasi en l’ajuda als escolars amb dificultats cognitives

TREVA I PAU, format per Jordi Alberich, Eugeni Bregolat, Josep Maria Bricall, Joaquim Coello, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Carlos Losada, Josep Lluís Oller, Alfredo Pastor, Xavier Pomés i Víctor Pou