La revolució ‘vintage’

Com més veig el món que ve, més m’agrada el que se’n va anar. No és nostàlgia irracional, és la convicció que harmonitza amb el concepte de vida que part de la meva generació va encunyar.

Així doncs, hem fundat, sense saber-ho, un exèrcit d’insubmisos. En comptes d’esforçar-nos per simular que entenem (i, el que és pitjor, que ens interessa) el nou llenguatge digital, l’art en el metavers i la plantació de criptomonedes, per exemple, concentrem tota la nostra energia sobrant en exercicis d’arqueologia sentimental.

Buscar on vam deixar, ves a saber, la vella Olivetti amb cinta vermella i negra, baixar-la de la prestatgeria a l’exili, donar-li brillantor i esplendor i atorgar-li el lloc que es mereix: el centre de la sala. Rescatar roba que ja dormia als llimbs.

Recuperar la col·lecció sencera de Tintín. Engegar a dida la funda antitaques i tornar a posar les estovalles de fil. El sabó artesà, la tovallola d’autor. Pagar amb monedes,

No és una moda arcaica casual, és una declaració d’intencions

no fer bizum. El ventilador amb aspes.

Dir bon dia!

Pot ser que a algú li sembli el museu dels horrors, aquest tsunami hipervintage, com a nosaltres ens semblaven repugnants els cendrers kitsch dels nostres pares. Ja conec diversos casos greus que estan com una servidora. Recuperen la ceràmica de la Bisbal, fins i tot van al cinema!

El vintage no és una moda arcaica casual, és tota una declaració d’intencions. La recerca del que és genuí, l’estella humana davant el cíborg. I tal com estan les coses, acabarà sent un manual de supervivència, attrezzo i escut protector –juntament amb les arts de la jardineria– dels qui no s’empassen el metavers.

I el que més m’il·lusiona és que, entre ells, malalts del col·leccionisme i la restauració, hi ha joves que, després de la inundació d’objectes antics, es fan una selfie, feliços com anissos, al costat de les rajoles hidràuliques. ●