El món vist als 130 anys

Diuen que ben bé podem arribar a viure cent trenta anys. Ho diu gent que en sap: per exemple, Corina Amor, una immunòloga espanyola que dirigeix el seu propi grup de recerca en un prestigiós laboratori novaiorquès. A partir de la modificació dels glòbuls blancs, Corina Amor i el seu equip ja han aconseguit derrotar certes varietats de limfomes i leucèmies, i els ratolins amb què ha experimentat al laboratori han arribat a viure fins a un 36% més d’anys que la resta de ratolins. Això suggereix que vosaltres, lectors, i jo mateix podríem fàcilment passar dels cent anys i fins i tot arribar als cent trenta. Què tindria d’estrany si hi ha cloïsses a Islàndia que han viscut més de cinc-cents anys?

A mi m’encantaria viure molts anys, moltíssims, fins i tot ser la primera persona que arribés a la immortalitat, però, posats a triar, m’estimo més viure vuitanta anys com a ésser humà que viure’n cinccents com a cloïssa. Però aquesta no és la qüestió. La qüestió és que, si Corina Amor té raó, els catorze milions de baby boomers espanyols, que fa temps que veiem menys camí al davant que al darrere, en realitat encara no hauríem arribat a l’equador de la nostra existència. Jo, que em sentia a prop del moment fatídic de canviar banyera per plat de dutxa, encara tindria set llargues dècades de vida al davant! El pla de vida no em desagrada gens: lectures reposades, passejades cap al tard, dues o tres sortides setmanals per anar al cinema o a exposicions, una mica d’escriptura si la inspiració no s’ha esgotat del tot..., i així durant els propers setanta anys.

L’únic que no vull és saber el temps que em queda. Expliquen que els déus de l’antiguitat, enutjats amb l’ésser humà, el van castigar privant-lo de la immortalitat, però després van decidir suavitzar la condemna ocultant-li la data de la mort. M’ho estimo més així, francament. No vull ni pensar com seria la vida si des del principi es plantegés com un llarg compte enrere: em queden set anys, dos mesos i tres dies, em queden... Mentre el metge no digui el contrari, ens obstinem a considerar la mort una hipòtesi remota i a continuar vivint com si en realitat no ens haguéssim de morir mai. Per una altra prestigiosa científica espanyola, María Blasco, sabem que la nostra esperança de vida depèn dels telòmers, que són una cosa així com les cuetes dels cromosomes. Si teniu els telòmers llargs, viureu molts anys. Si els teniu curts, qualsevol dia d’aquests tindreu un disgust seriós. Podem saber si els nostres telòmers són curts o llargs? Tant me fa. No ho vull saber. Ja he dit que l’últim que voldria saber és el temps que em queda per viure.

Ara ve la mala notícia. Els tractaments que estan desenvolupant els equips de científics com el de Corina Amor són individualitzats. S’han d’aïllar les cèl·lules del pacient, modificarles, tornar-l’hi a injectar... El procés és tan complex que està fora de l’abast de la majoria de les butxaques. La conclusió és senzilla: mentre els milionaris podran viure fins als cent trenta anys, els altres ens continuarem morint a l’edat de sempre. Què passaria si de sobte es descobrís un tractament barat, eficaç, d’aplicació universal, que ens permetés a tots arribar als cent trenta anys de vida? Que això seria un desori, el sistema s’esfondraria i acabaríem matant-nos els uns als altres pels carrers, com a Diario de la guerra del cerdo, l’apassionant distopia costumista d’Adolfo Bioy Casares, en què unes bandes d’assassins d’ancians actuen impunement a Buenos Aires, mentre la ciutat s’omple de vells amb els cabells blancs tenyits i les arrugues maquillades que no volen que els prenguin per vells... Però per arribar a això, encara falta molt de temps. Suposo que abans coneixerem un món en què el dret a la longevitat serà reservat a uns pocs, els més rics, que es negaran a compartir aquest privilegi amb els altres. La simple idea d’un món així ens sembla tan atroç que el nostre cervell es nega a acceptar-la. Tot i això, aquell món ja existeix, i no és cap altre que aquest, el nostre món: mentre l’esperança de vida d’un home a Hong Kong s’acosta als vuitanta-tres anys, la d’un home al Txad amb prou feines arriba als cinquanta-tres. ●

Mentre els milionaris podran viure més de cent anys, els altres morirem a l’edat de sempre

&N& JIMÉNEZ