Una reina fràgil i estimada

Quan Elisabet II va despatxar amb Winston Churchill el 1952 començava una desfilada de primers ministres que s’ha allargat fins avui. La jove reina es va aixecar per saludar el primer ministre i Churchill li va recordar amb una inclinació de cap que la reina o el rei no s’havien aixecat mai quan rebien el cap del govern.

Ahir van començar els fastos del setantè aniversari del regnat d’Elisabet II i el Parlament va aprovar que aquest cap de setmana llarg els bars, pubs i clubs podran servir alcohol fins a la una de la matinada. Tot el país ret homenatge a una reina que ho ha sabut tot, ha patit molt, ha callat sempre i ha mantingut el paper institucional de la monarquia servint de paraigua a totes les misèries familiars que s’han conegut al llarg del seu regnat.

És la persona més rica d’Anglaterra i també la més estimada. Un anglès republicà és gairebé una contradicció, una anomalia. Ha rebut tots els presidents americans i els líders

Els fastos dels 70 anys de regnat d’Elisabet II són la imatge d’una suportable decadència

mundials que han passat per Londres en el seu llarg regnat.

El colorit, la xaranga, les desfilades, torxes i festes d’aquests dies són un gran monument a la nostàlgia d’un país que s’ha instal·lat des de fa un segle en l’art de la decadència plàcida i agradable, llarga i inapreciable. La llengua i el teatre de Shakespeare són el segell de qualitat i l’aparador d’un país que pot eternitzar-se en l’art de decaure perquè es troba a gust anant costa avall, sense empentes, assaborint les glòries d’un passat que la monarquia representa en el que té d’aparences sumptuoses. El vell i l’antic poden conviure amb el nou i la modernitat.

Elisabet II ha interpretat el seu paper amb nota alta. Ha entès el lema de l’almirall Nelson que consta dalt de la seva columna a Trafalgar Square: “Anglaterra espera que tothom compleixi amb el seu deure”. Ella ho ha assumit des de la sòbria majestuositat dels seus palaus, els seus castells a Escòcia i la seva inapreciable pinacoteca que decora les estances règies. Boris Johnson aviat serà el passat perquè els conservadors no volen caure a l’abisme pels estirabots del seu líder. D’altres en vindran. Però la monarquia perdurarà mentre sigui útil a l’estabilitat d’un país que és més partidari de l’evolució que marquen els fets que de les ruptures dramàtiques de les ideologies. Tenen molt per conservar. ●