La Vanguardia (Català-1ª edició)

Ocells de ciutat

- Clara Sanchis Mira

En una terrassa primaveral, mantinc una conversa animada amb un amic violinista, sobre un projecte artístic. No sé per quins viaranys hem arribat a parlar de vetes de mercat. Ens traiem la paraula de la boca, contents, les frases flueixen ràpides i gustoses. Com ocells, seríem d’aquells que xerrotegen sense parar en un cant alegroi a l’arbre reverdit. De què parlen ells? La nostra conversa avança sola, assentim, solem estar d’acord en tot, com ara, veta de mercat aquí, veta de mercat allà.

Un moment, què vol dir realment veta de mercat? Veta de mercat? –contesta el violinista sense perdre temps–. Sí, em penso que no sé què és. Jo tampoc –diu el violinista sense canviar el somriure, com si no anés amb ell la frase que fa anar des de fa mitja hora com un expert en vetes de mercat–. Suposo que, un dia, hi va haver una gent que va començar a dir això de la veta de mercat com si fos normal, i es va anar encomanant. Hi ha frases que tenen un èxit sorprenent, ningú no sap per què. Funcionen. Com els cants dels ocells. Veta sona a pedra, però aquí estem, enganxats a aquestes quatre lletres. Potser ens hem deixat portar per la ficció mediambien­tal; algun personatge misteriós, que es respira en l’aire, s’apodera del nostre lèxic, i ens fa parlar com si fóssim experts financers, sense saber què diem. El violinista i jo, pel que hem sentit, aclarim més o menys el significat de l’expressió. Però hi ha un tema sense resoldre. A la veta de mercat, qui és el mineral?

A l’autobús de tornada, em quedo enganxada a les frases esgarrifos­es que un jove li diu a un altre. Deuen ser les normes d’un joc de rol, però engego la gravadora del mòbil, com a bona ciutadana espia del meu temps. El llum tèrbol de la cuina oscil·la sobre el meu cap mentre escolto l’enregistra­ment: “Tens contenidor­s que has d’anar omplint de vida vermella o blava, i hi ha uns passos obligatori­s: de l’úter vas a la catedral i lluites contra Satanàs. Després lluites amb un altre personatge, que és una versió bona de tu, però que es vol escapar de la seva mare. Llavors plores, i les llàgrimes que et cauen les agafes i les tires a l’enemic, com si fossin projectils. Després lluites amb la teva mare, que té una obsessió amb alguna cosa; i tu lluites amb els seus peus i amb els seus ulls”. Quan em fico al llit em dic que, sens dubte, les mares del món són un tema sense resoldre. Quan acluco els ulls penso que aquest enregistra­ment clandestí explica moltes coses. Quan els obro, ja no. Quin parell de pardals. ●

 ?? ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain