Impostos i honor al Pakistan

Hi ha poca presència de dones als carrers del Pakistan. Més enllà que és molt majoritari l’ús del hijab o, en segons quines zones, del degradant burca, realment es percep el difícil accés de la dona en el món laboral i que moltes tasques i gestions queden en mans dels homes. Fins i tot als mercats. Els dependents i propietaris de les botigues dels basars són homes, i gairebé tots els clients també.

On cada vegada hi ha menys presència femenina és a les escoles. L’Unicef, a l’informe anual, adverteix de la magnitud de la bretxa de gènere en totes les franges d’edat. Igual de preocupant és que estima que hi ha 22,8 milions de nens de menys de 16 anys sense escolaritzar. Recorrent el país, sobretot les zones rurals, és habitual comprovar-ho: escoles tancades i madrasses, els centres d’ensenyament de l’Alcorà, plenes de nens. Només nens.

L’Arooja i l’Anisa, dues germanes pakistaneses d’uns vint anys casades per força que havien descobert una mena de vida molt més oberta i tolerant a Terrassa, van ser assassinats en el que s’anomena un crim d’honor. La tragèdia la va donar en exclusiva La Vanguardia la setmana passada. Van ser víctimes d’un estratagema perquè tornessin enganyades al seu país, però també ho van ser de l’abandó de l’Estat pakistanès en l’educació i en la justícia, on s’inhibeix d’“afers de família” que es resolen segons tradicions tribals o comunitàries que vulneren lleis i drets fonamentals. Zahid Sardar, un economista que vaig entrevistar al Pakistan, em deia que un dels drames era que no pagava impostos ningú. Calculava que menys d’un 10% de la població en pagava. Els rics es beneficien d’exempcions per protegir els rèdits d’inversions i negocis; els pobres i la classe mitjana, sense control per viure de l’economia informal o submergida. I així els diners no arriben per a escoles ni per a justícia ni per a altres necessitats prioritàries.

A Espanya no hi ha prou diners per posar fi al flagell dels matrimonis forçats. És qüestió de recursos. El més fàcil és donar la culpa a les tradicions dels immigrants i posar-los sota sospita, però sovint oblidem que, en democràcia, les lleis són les que posen els límits. La gran diferència d’Europa és que hi ha capacitat per fer complir les lleis. Però aquest avenç cada vegada perilla més perquè està arrelant el discurs que pagar impostos serveix de poc i que valdria més deslliurar-nos de la tutela de l’Estat en moltes facetes. De vegades no pensem en la sort que tenim.