Iran: quan la pena de mort és sagrada

La paraula de Déu no pot estar equivocada”, diu un dels personatges d’El perdó. Encara que la paraula demani la llei del talió. Ull per ull. Vida per vida. Així doncs, raona l’individu, “la pena de mort és un dret humà”. Els cineastes iranians Behtaix Sanaeeha i Mariam Mogadam –que el seu pare va ser executat per motius polítics– no pensen el mateix. A El

perdó, prohibida al seu país i en judici, expliquen la peripècia d’una vídua –encarnada per la mateixa Mogadam–, amb el marit executat per un crim que no va cometre. Mostren el cercle de violència que engendra la violència, i que, de vegades, pot trencar-se.

“Teníem moltes ganes de parlar d’aquest enorme problema per a molta gent a l’Iran, també per a nosaltres. L’alt percentatge d’execucions ens amoïna. I després hi ha el que li va passar al meu pare, executat quan jo era nena per raons polítiques, tot i que no és la mateixa història”, explica per videoconferència Mogadam, que recorda que, com molts altres països, encara tenen aquesta llei, que ve de l’Alcorà, de la xaria. El títol original del film és

La balada d’una vaca blanca, i aquesta vaca, explica, surt del títol d’una sura de l’Alcorà sobre el crim i el càstig. “Si mates algú, has de ser mort. I el problema és que no pots qüestionar la xaria, és sagrada. Diuen que la represàlia és un dret humà, per tant, hi ha un dret humà dedicat a matar gent. La pel·lícula tracta de mostrar no només els efectes d’aquesta llei en una persona, sinó en tota la societat: la família de la víctima, de l’executat, del jutge, tothom en surt ferit. I al final apareix la possibilitat de la revenja”.

La directora i actriu explica que estan en judici “per criticar la llei”, i adverteix que ser cineasta a l’Iran és “una professió de risc si vols parlar de la realitat, perquè està censurada, no pots mostrar-la, si ho fas diuen que vols enfosquir-la. Vivim en temps foscos, i la gent té vides miserables. I no

“A l’Iran el cinema és una professió de risc si vols parlar de la realitat; està censurada”

en podem parlar”.

Preguntada per la situació a l’Iran, ja lluny dels anys d’obertura política, diu: “No sé si n’hi va haver mai, ha estat gairebé el mateix tot el temps, només va canviar la façana, molt buida. El fons és igual, i ara pitjor, perquè la situació econòmica de la gent és... no en puc parlar... és tot, fins i tot pitjor que fa deu anys”. I per a les dones, lamenta, encara és pitjor: “És una societat misògina, en què les dones tenen la meitat del valor d’un home en la llei. Les dones resisteixen, són més poderoses que mai, però la llei hi està en contra. I és molt difícil canviar les coses quan la llei és sagrada”. ●