La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Als vuitanta érem més lliures, no teníem amb què comparar”
Estiu del 1985. En Rodri se’n va de vacances amb la seva família a Galícia. A la motxilla hi porta uns suspensos i el record amarg dels abusananos de la seva classe. Però al poble dels seus avis l’esperen els seus amics, la seva bicicleta i una pila d’aventures que l’ajudaran a oblidar els problemes al ritme de la cançó d’Opus Live is life.
Així arrenca l’última pel·lícula de Dani de la Torre, Live is life, amb guió d’Albert Espinosa i amb un gran repartiment juvenil: Adrián Baena, Juan del Pozo, Raúl del Pozo i David Rodríguez. Espinosa explica en aquesta entrevista els detalls d’un film que és en bona part autobiogràfic.
Vostè passava els estius a Galícia?
No, jo estiuejava a Cardedeu, però quan De la Torre va llegir el guió em va dir: “Això s’assembla molt a la Ribera Sacra de la meva infantesa”. I vam canviar la localització a Galícia, on la nit de Sant Joan encara és més màgica que aquí.
Quan en Rodri diu que pateix
bullying a casa seva riuen...
Mirem d’explicar com eren les coses als vuitanta. La gent no entenia què era el bullying i el nano no sap ni com expressar-ho.
Els protagonistes viuen una gran aventura, però hi ha moments molt durs...
La pel·lícula està basada en l’obra teatral Retazos, que planteja aquells moments en què es construeix l’adult. I als protagonistes aquell cap de setmana els passen moltes coses: un pare en coma, un germà malalt, la recerca de l’amor...
La nostàlgia de la joventut és el que el va moure a escriure?
Hi ha molts directors dels setanta que van a les arrels de la infantesa i l’adolescència per explicar una història, com ara George Lucas a American graffiti. El més bonic és narrar una cosa que has sentit. Les xarxes socials i els mòbils fan que visquis vides de gent que no coneixes. Abans el món era més reduït. Coneixies els secrets dels teus amics i poca cosa més. En aquella època hi havia més llibertat perquè no existien els mòbils. Érem més lliures perquè no teníem amb què comparar.
Les drogues és un altre dels temes durs de la pel·lícula...
És una de les coses que volia ensenyar De la Torre, perquè ho havia viscut amb germans d’amics. Els nois del film no jutgen, perquè abans es jutjava menys que ara.
En què s’ha inspirat?
En pel·lícules que m’han marcat, com El club dels poetes morts, i moltes coses que tinc a les meves obres, com la tendresa i alguna cosa de Verano azul, que parla de molts temes que eren polèmics en aquella època.
Definiria Live is life com una road movie amb bicicleta?
Quan tenia aquella edat vaig anar d’excursió amb els meus amics. Va ser abans que m’ingressessin a l’hospital, perquè vaig estar malalt i aquella excursió em va marcar molt. Cada personatge és un amic que en aquell moment patia per alguna cosa. Live is life és un cant a l’amistat. ●