En Rafa i el mes d’abril

Hi ha un important debat sobre si les persones rellevants, ja sigui en una activitat científica, empresarial, acadèmica, etcètera han d’actuar com a referents per a la societat. És cert que cap d’elles no ho hauria de tenir com una obligació, però s’agraeix immensament que n’hi hagi moltes que ho siguin. Perquè d’aquesta manera els altres tenim exemples per seguir i podem aplicar en la mesura de les nostres possibilitats actituds que jugaran al nostre favor.

L’altre dia va resultar que en un dels canvis de pista en el partit entre Nadal i Djokovic va sonar a casa la formidable cançó de Sabina titulada Quién me ha robado el mes de abril. En els seus versos un interpreta que davant el cúmul de contratemps tots sentim com alguna cosa o algú ens ha robat un temps valuós de la nostra vida i això ens causa dolor en deixar-nos portar constantment per l’emoció. En canvi, tota la trajectòria de Rafael Nadal consisteix que res ni ningú no governarà la seva vida. Ell sap que portar la ment enrere només et condueix al victimisme o a la malenconia i t’allunya del present. Dirigir la mirada cap al futur només et dona dues alternatives que són crear-te un món feliç de ciència-ficció o el fatalisme. En canvi, ell es concentra a viure el dia a dia, que segurament és diferent del passat o bé no té res a veure amb el futur, i més ara que encara els

Tota la trajectòria de Nadal deixa clar que res ni ningú no governarà la seva vida

últims anys com a esportista. Perquè viure el moment t’obliga tant sí com no a buscar solucions a allò que no està funcionant.

He escrit innombrables vegades que l’emoció et fa sentir viu i, per tant, és necessari que existeixi, però només la gestió correcta de la mateixa emoció serà el que ens permetrà créixer i sentir-nos exitosos més enllà d’obtenir els objectius estipulats. És increïble com Nadal, que va patir molt per trobar el seu tennis contra Auger, després es va recompondre. Podia dubtar respecte al seu enfrontament amb Djokovic. Hi ha moltes raons emocionals i esportives per projectar aquesta possibilitat. Vaig pensar que contra el serbi les seves possibilitats passarien per anar agafant el ritme de partit en el passar dels minuts. Però no va ser així, en el primer segon vam veure un Nadal amb un nivell tennístic que no tenia res a veure amb el seu partit anterior i reconec que això em va emocionar. I vaig pensar, molt de debò, que jo vull ser com ell.

Sabina ens parla en la seva cançó que hi ha la “Posada del fracaso donde no hay consuelo ni ascensor y el desamparo y la humedad comparten colchón”. Doncs jo crec que en Rafa no ha entrat mai en aquesta posada. I segurament és així perquè des de molt jovenet va saber que ningú ni res no li robaria el mes d’abril. Sisplau, Rafa, no et retiris mai.