La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Sorprès? Jo no...”
“Els grans esportistes responen en els moments d’exigència; i Nadal és un d’ells”, diu Carlos Moyà, tècnic del manacorí, abans de la semifinal a París
Passa el temps i res no canvia a París: Rafael Nadal és un tipus d’hàbits fixos.
Igual que salta les línies de l’argila com un nen que joguineja amb les ombres a l’asfalt, o igual que col·loca les ampolletes en diagonal i estén les tovalloles amb pacient cura, també ocupa una habitació d’hotel a la vora del Sena, a un pas de la torre Eiffel, i s’entrena els migdies, ara al recinte Jean Bouin, sota la supervisió del seu clan, el clan Nadal.
Rafael Nadal piloteja amb Carlos Moyà i amb Marc López, i Francis Roig, el doctor Ángel Ruiz-Cotorro i Rafael Maymó, el seu fisioterapeuta, contemplen l’escena. Per allà també es deixen veure en Sebastià, el pare del talent, i els seus oncles Miquel Àngel i Rafael.
(Aquesta vegada no hi apareix Toni Nadal, centrat com està en el seu projecte a l’acadèmia del manacorí i amb el seu deixeble, Felix Auger-Aliassime.)
–Un servei més –diu Rafael Nadal a la pista 26 del recinte Jean Bouin, i es planta al fons de la pista per restar els serveis que li llança Marc López.
Aquest factor, la restada, serà clau avui.
Ho veurem a partir de les 15 h, a la semifinal que enfrontarà al manacorí amb Sasha Zverev. L’alemany serveix molt bé, sovinteja els 200 km/h i està fi, bé ho sap Carlos Alcaraz, la seva víctima fa tres dies, a quarts.
Nadal treballa una hora i mitja, una bona estona sota el radiant sol de la primavera parisenca, i mentrestant racionalitza els desplaçaments sobre la pista. Els analistes donem voltes a aquest element.
–Tot just es mou, juga a l’espai d’una rajola –diu un.
Som suspicaços, s’ha de reconèixer. Fa quinze dies, a Roma, Rafael Nadal feia molt mala pinta.
La memòria fa mal.
Fa vint dies, Nadal es rendia als quarts davant Denis Shapovalov i després anava coix davant els periodistes, cargolantse de dolor, mentre deia:
–No sé quant temps més podré suportar això...
(...)
–Han viscut gaires escenes com la d’aquell dia? –preguntem a Moyà, sempre amable amb la premsa, sempre sol·lícit.
–Tant com aquell dia no és habitual. Però de vegades li passa als entrenaments, o en alguns moments de l’any passat. Convivim amb aquests moments de dolor, i això afecta l’equip. Però, sobretot, l’afecta a ell.
–I com ho ha fet per refer-se i arribar a París?
–Ja hem dit que explicarem més coses quan això s’acabi. Però la seva és una malaltia [la síndrome de Müller-Weiss, un problema degeneratiu], i n’estem parlant molt i s’obvia el tema del tennis i el fet que Nadal està en semifinals. Ara mateix, no hi ha dubte que el peu aguantarà la resta del torneig.
–El que és sorprenent és que hagi arribat fins aquí, oi? –se li insisteix.
–Sorprès? Jo no ho estic pas. Els més propers a ell no ho es
“No sé quant temps més suportaré aquest dolor”, deia Nadal fa 20 dies; avui està a dos passos del títol
Resignada, França ha adoptat Nadal; qui ho hauria dit fa 17 anys, quan esbroncava l’adolescent
tem. Les expectatives que genera són sempre molt altes, encara que aquesta vegada la temporada hagi estat atípica. La majoria de vegades arribava a Roland Garros amb molts títols i aquesta vegada no ha estat així. Potser li falten continuïtat i partits, però els grans esportistes s’encoratgen davant les grans exigències i gairebé sempre responen. I Nadal és un d’ells, i això és Roland Garros.
El seu discurs centra el debat. Al curiós, i també als rivals, els aclapara la nadalitat del lloc. El pes del mite, com l’escultura que rep el visitant cau a plom sobre aquell que gosi qüestionar-lo.
Tretze títols suma aquí el manacorí. Que potser no el legitima aquesta dada?
Tot això ho aplaudeix el públic.
Resignats, els francesos es rendeixen davant les proeses del seu fill adoptiu, qui ho hauria dit fa 17 anys, quan esbroncaven aquell teenager grenyut, de samarreta de tirants i pantalons pirata, que deixava anar disbarats a les rodes de premsa mentre atropellava la frustrada escola francesa, Gasquet o Grosjean. ●