La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’odissea blanc-i-blava
El 1926 l’Espanyol va ser pioner amb una agosarada gira per Amèrica
El 4 de juny del 1926 l’Espanyol va emprendre una aventura sense precedents, possiblement la més agosarada de la seva història: una gira per l’Argentina, l’Uruguai, Xile, el Perú i Cuba per enfrontar-se als grans equips sudamericans. Un periple que va concloure quatre mesos més tard amb les maletes plenes d’experiències inoblidables. La gira americana dels blanc-i-blaus va constituir tal èxit que aviat la van emular el Madrid i el Barcelona.
L’Espanyol va preparar la seva aventura amb tot detall, amb compromisos contractats per endavant i la presència com a reclam del llavors ja llegendari Ricard Zamora a la porteria. El president, Genaro de la Riva, va comandar el grup, amb 12 jugadors del club i set més, cedits per altres entitats. Hi havia també l’entrenador, Paco Bru, un representant federatiu i el periodista José
Luis Lasplazas.
El transatlàntic Principessa Mafalda, batejat en honor de la segona filla del rei italià Vittorio Emanuele III, feia llavors la travessia de Gènova a Buenos Aires amb escales a Barcelona,
Rio i Montevideo. Disset dies més tard d’abandonar el port barceloní, el 21 de juny, l’expedició blanc-i-blava va desembarcar a l’Argentina, rebuda per centenars d’aficionats, dirigents i periodistes.
Les peripècies del trajecte les va relatar molt bé Paco Bru a les seves memòries. Va explicar, per exemple, les dificultats que van passar bona part dels futbolistes, tret de Zamora i algun més, per presentar-se amb esmòquing als sopars de gala. O la coincidència al vaixell amb personatges de la fama de Vittorio de Sica, el baríton Arnold Gabor i el tenor Roberto d’Alessio, que amenitzaven les festes nocturnes. Tot just un any més tard el Mafalda es va enfonsar a la costa brasilera i hi van perdre la vida gairebé 400 persones.
Un relat detallista i fotografies espectaculars, com les que acompanyen aquestes línies, poden trobar-se al llibre La Reconquista de América, de José Antonio Pastor i Jordi Puyaltó.
L’Espanyol es va enfrontar als rivals més famosos, en un calendari estructurat que incloïa els dies de descans i de trasllat que eren necessaris. El debut, el 27 de juny, va ser contra una selecció de jugadors argentins, el Combinat Zona Nord, amb assistència del president de la República, Marcelo Torcuato de Alvear. Van guanyar els blanc-i-blaus amb un gol de Mariano Yurrita. Després d’un empat amb el Zona Sud (on jugava Guillermo Stábile, quatre anys més tard màxim golejador del Mundial uruguaià), el 9 de juliol es va organitzar el gran partit, contra una selecció de Buenos Aires que gairebé podia considerar-se el seleccionat argentí. Amb un ple absolut al camp de l’Sportivo Barracas, Bru va alinear un jove extrem de 19 anys que va fer carrera a l’Espanyol i després al Barcelona: Martí Ventolrà. Els argentins van dominar per 2-0, però l’Espanyol va arrencar un lluitadíssim empat a dos i el partit ja no es va poder acabar per invasió de camp.
A l’Uruguai, l’Espanyol es va enfrontar als dos grans clubs locals. Primer el Nacional, amb fins a sis campions olímpics de París 1924. Va guanyar l’Espanyol (0-1, Yurrita). I després el Peñarol, on destacava el ja veterà José Piendibene, considerat per especialistes com Martí Perarnau el primer 9 fals de la història, tot un antecessor de Di Stéfano i Messi.
Va arribar després la peripècia de la travessia dels Andes, per traslladar-se de Mendoza (Argentina) a Valparaíso (Xile). El 8 d’agost l’expedició va agafar el ferrocarril Transandí, una obra d’enginyeria inaugurada el 1910 que recorria 248 km i superava els 3.000 metres per congostos i precipicis.
A Puente del Inca el viatge es va paralitzar per la neu: el tren no podia continuar endavant. Les gestions de De la Riva van permetre contractar un centenar de mules i travessar la zona
El pas pels Andes en mules i entre la neu va aportar l’èpica a una aventura extraordinària
més complicada, enllaçar amb un altre tren i prosseguir el trajecte. Van ser uns 20 km de fred intens i rajos de sol que encegaven la vista. “Teníem ordre terminant: ningú no havia de baixar de la mula passés el que passés”, va explicar Bru. “Però jo vaig ser el primer: la meva em va expulsar pel davant i vaig acabar enterrat de cap a la neu. Quina pirueta!”.
La gira va prosseguir a Xile, el Perú i finalment, pel canal de Panamà, fins a l’Havana, d’on va partir el vaixell de tornada. El 6 d’octubre va arribar a Bilbao l’expedició, rebuda després amb un seguici popular indescriptible al baixador de Gràcia de Barcelona i traslladada en cotxes descapotables fins a l’Ajuntament, on Zamora es va adreçar a la gentada. Bru, amb la seva peculiar ironia, va escriure: “El diumenge següent jugàvem a Sarrià i aquella multitud que ens havia acomiadat, aquella multitud que ens havia rebut... se’n va anar a veure jugar el Barcelona”.