La memòria de l’oblit

Libros del Asteroide publica No me acuerdo de nada, de Nora Ephron (19412012). Són articles recollits després que morís de leucèmia fa deu anys. A Ephron se la coneix sobretot per dues pel·lícules d’èxit: Quan en Harry va trobar la Sally (la de l’orgasme fingit filmat al restaurant Kat’z Deli de Nova York) i Alguna cosa per recordar (la de passar-se tota la pel·lícula plorant amb una incontinència recreativa). No me acuerdo de nada ajuda a conèixer la dimensió literària i periodística d’Ephron. Fa molta enveja constatar com domina el gènere de la columna aparentment intranscendent però carregada de saviesa de proximitat, d’un sarcasme reconfortant i d’una capacitat d’observació, mil vegades imitada, que desactiva la condescendència sexista de l’època. El repertori de temes respon a una amalgama imprevisible d’obsessions: el tefló, la decadència de l’experiència d’anar al cinema, la dèria dels cambrers i els cuiners d’interrompre els clients amb preguntes inoportunes, l’experiència del divorci, el record d’una mare que va passar de ser la millor del món a ser una alcohòlica dolorosament incòmoda (l’article inclou una frase tan trista que podria donar per una novel·la de mil pàgines): “Mucho tiempo antes de que mi madre muriera, quise que mi madre se muriera”.

A l’article que dona títol al llibre, Ephron parla de la mala memòria com a signe d’identitat de determinades personalitats però també com a presagi de ves a saber què. De com, amb els anys, aprenem a conviure amb formes d’oblit aparentment inofensives que les consultes a Google han acabat resolent (en part). Ephron, que també inclou una declaració d’amor al periodisme de la Nova York dels diaris i les revistes dels anys setanta, prové d’una família extravagant, lligada a la indústria del cinema. Una família amb una vida prou dissipada per conèixer gent, diguem-ne, important o coneguda. Gent coneguda que, explica, ha oblidat, però que encara són susceptibles d’aparèixer en una llista contra l’oblit: Cary Grant, Dorothy Parker, Peter Ustinov o Benny Goodman.

No recordar res de persones tan conegudes ens pot resultar difícil d’entendre, però Ephron ho explica amb una naturalitat que podríem qualificar de deliciosa si deliciós no fos un adjectiu poc recomanable en una columna com Déu mana. Llegeixo l’article dues vegades seguides i, com a exercici complementari, em pregunto quin deu ser el personatge conegut més important que he conegut a la vida. En el cas d’Ephron, la llista és llarga i ella es pot permetre el luxe d’haver-ne oblidat uns quants. En el meu cas, tots els records desemboquen en un mateix personatge feliçment inoblidable: Johan Cruyff.

Fa molta enveja constatar com Nora Ephron domina el gènere de la columna periodística