La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cara d’idiota
El concepte de català emprenyat va ser una feliç invenció d’Enric Juliana que es va originar sota la presidència del socialista José Montilla (2006-10) a causa dels greuges que molts ciutadans de Catalunya sentienper lagestió delGovern central. AJordi Pujol sempre l’havien acusat de victimisme els seus enemics polítics, especialment per la seva reacció davant el cas Banca Catalana, però no va ser fins a l’arribada de dos presidents socialistes com Pasqual Maragall i José Montilla que aquest malestar va començar a fer-se més evident. Una de les principals reivindicacions del català emprenyat, a més de la supressió dels peatges, el servei de rodalies de Renfe o la distribució pressupostària per autonomies, era contra l’escassa inversió d’obra pública que es feia a Catalunya, que no estava mai d’acord amb el PIB.
Aquell clima de descontentament va anar creixent i creixent fins a portar a la situació de ruptura del 2017 entre els partits independentistes i l’Estat. Ara, en ple trànsit de tornada del que es podria anomenar desprocés, torna a emergir amb força el despropòsit de les inversions de l’Estat a Catalunya. Si són vostès catalans, votin o no votin partits independentistes com va dir ahir Carles Puigdemont, i llegeixen l’informe sobre les inversions de l’Estat a Catalunya que la secció d’Economia publica avui a La Vanguardia, el més probable és que acabin amb cara d’idiotes.
No passa res. La cara d’idiota es pot portar fins i tot amb dignitat. Idiotes davant una administració central que és capaç de vendre una vegada i una altra el mateix projecte sense executar-lo mai. Idiotes davant un govern autonòmic que durant molt temps no s’ha preocupat d’aquest assumpte perquè l’important era aconseguir la independència.
Estaria bé que la societat civil ben arrelada en diversos col·lectius d’empresaris, sindicats, col·legis professionals, universitats i entitats culturals fes un pas endavant per intentar solucionar aquest etern problema, per dos motius essencials: un, pel dret a no ser ofès de forma permanent en l’obra pública, i l’altre, per no despertar altre cop el discurs independentista que consisteix a dir que amb aquesta Espanya no hi ha res a fer.