Gel abrasador, foc glaçat

és la metàfora perfecta del Sud perquè ni és riu ni mar, sinó una barreja de totes dues coses prolongada horitzontalment cap a tots els infinits. Els capvespres són memorables, però, igual que la política meridional, no sempre és terra ferma, sense deixar de ser-ho segons el curs de les marees. El llogater de San Telmo va anunciar allà que, passi el que passi el 19-J, aspira a rescatar el valerós soldat Juan Marín (l’home del flotador) i altres exiliats taronges. Així pretén consolidar la transferència (a favor seu) dels minvants vots liberals i insistir en la seva autonomia davant Vox, que ha penetrat amb força a la comarca, antic bastió del Partit Socialista.

Els ultramuntans venen de celebrar a Los Remedios (Sevilla) una quedada de color verd caçador per mostrar múscul legionari. Jugaven a casa: la missa de pelegrins va ser un èxit, tret del detall que els seus bisbes no somreien en excés. A molta gent li causa sorpresa que els cavalieri retrogradi apleguin multituds (relatives). La idea que el Sud és sociològicament d’esquerres és una llegenda urbana (a Madrid i a Barcelona). Andalusia, malgrat els seus grandíssims heterodoxos, no ha deixat de ser mai conservadora: ho era amb el PSOE i ho és amb el PP. Aquesta és la sort de Moreno Bonilla i la desgràcia de Juan Espadas, l’home de Ferraz (fins a un altre avís), susànida (sense Susana Díaz), a qui ja reten homenatges –com a exalcalde de Sevilla!– al barri de Pino Montano de la capital andalusa, però a Almonte no suscita una devoció excessiva.

Els socialistes necessiten guerrillers per mobilitzar la seva gent, però els vietcongs (terme amb què a les agrupacions del partit es coneixen els militants que, com les milícies de Cambodja i el Vietnam del Sud, eren infatigables a l’hora de convèncer fins i tot els testos perquè votessin el PSOE) han perdut la mística. El termòstat d’Andalusia oscil·la entre el gel abrasador i el foc glaçat del miraculós sonet de Quevedo. Abisme d’amor, l’anomenen.