Espies com nosaltres

De la meva feina anterior com a espia enyoro la Seguretat Social. És veritat que, depèn del lloc on et toqués treballar, la teva vida corria risc, però m’ho estimo més que ser autònom. En els pitjors moments, quan era torturat per l’EIIS, o creia que els serveis d’espionatge israelià m’havien descobert, la meva fortalesa mental es blindava pensant que era treballador per compte d’altri, que tenia nòmina i pagues dobles, i que, en cas de morir, als meus els quedaria una bona pensió. Jo que vaig resistir immersions en aigües fecals i descàrregues als genitals, ara m’ensorro a l’adonar-me que la pensió de jubilació només em donarà per veure sèries franceses d’infiltrats en obert.

Fa uns dies ens vam reunir uns col·legues en un restaurant gallec de Madrid, un oxímoron, vaja. És possible que, d’aquell grup de cinc homes i una dona, hi hagués algun company encara en actiu, però ningú no ho va preguntar. Al llarg d’aquell dinar, vaig

La pensió de jubilació d’un autònom no dona per gaire

enyorar quan parlàvem de John le Carré o la millor manera d’injectar poloni amb la punta d’un paraigua a un espia rus a Londres. Tot i això, aquella sobretaula es va omplir de càlculs de quotes d’autònoms, previsió de pensions, repartiment de petxines variades, l’eterna dada del cunyat prejubilat al banc i el Reial Madrid que havia guanyat la nit anterior la Champions i un dels col·legues (potser dos, és possible que tres) eren seguidors del campió. La nostàlgia del comiat es va anar instal·lant a l’hora dels cafès... Mclaren ens va deixar aviat per un AVE econòmic. Secundàries i servidor vam prometre veure’ns a Barcelona. Nobel Gallego va jugar la carta enigmàtica, Himne i Nècora, que són parella guanyadora, em van acompanyar en l’adeu de l’últim gintònic malenconiós. Espero no arribar a vell. El mateix pensament que quan tenia quinze anys però llavors era pels Pistols i ara per l’IAE. ●