L’última carta de sa majestat

Estimat Felip, Sí, ets mort, em vas deixar vídua, però vull creure que podràs llegir aquesta carta al cel. El meu càrrec reial m’obliga a creure en la vida eterna. Soc la cap de l’Església anglicana, “defensora de la fe”, gràcies al meu avantpassat Enric VIII, el que va abandonar el catolicisme perquè se’n volia anar al llit amb Anna Bolena i el Vaticà no el deixava. Ja saps que tinc els meus dubtes, com tu en tenies. La de vegades que ens dèiem: “Si existeixes, Déu, per què ens has abandonat? Per què, per què ens vas condemnar a tenir fills i nets tan tarats, i primers ministres tan insofribles?”.

I si resulta que Déu no existeix, que no ets al cel, doncs aquestes lletres em serviran per desfogar-me, seran com un respir entre els numerets que he de fer aquests dies per celebrar la pesadesa del jubileu de platí. Setanta anys al tron! Setanta anys d’esfinx! Setanta anys d’haver d’amagar els meus sentiments reals, de mantenir l’equanimitat quan tantes vegades he volgut xisclar, plorar i escapar-me per sempre a una d’aquelles illes llunyanes de les quals continuo sent sobirana, com ara Tuvalu o les Malvines!

Ui, no. Les Malvines no. Em porten records d’aquella dona insuportable, Margaret Thatcher. Una vegada a la setmana em trobava amb ella, havia d’aguantar que em tractés com si ella fos la reina i jo una de retardada mental. En una altra època li hauria tallat el cap, t’ho juro. I ara m’ha tocat Boris Johnson, que és el contrari, però no sé quin dels dos és pitjor. Hauria de venir al palau vestit de bufó, amb les seves absurdes reverències, tan grotescament exagerades, les seves bromes sobre els meus estimats gossets, pels quals tinc més estima que ell o que qualsevol ésser humà sobre la terra, ja que te n’has anat tu, Felip meu.

Com a mínim es mereix unes bones fuetades aquest pallasso, i tots els que van votar amb ell pel seu estúpid Brexit. Quins súbdits que tinc! Quina colla de hooligans! Haurien de donar gràcies als europeus per la incomprensible generositat d’haver-los permès ser dins del seu club, però, no, els imbècils trien sortir-ne, condemnant l’illa a continuar en la decadència que ha marcat –siguem honestos– els meus anys al tron. Érem un imperi; eren 70 els territoris sobre els quals regnava el dia que em van coronar. Avui en queden 17. Quan en Carles agafi el relleu sortiran tots corrents, no ho dubtis.

Carles! Ai, Carles, Carles! El vam advertir, li vam dir mil vegades que no es casés amb aquella eixelebrada, la que tants maldecaps ens va donar somiquejant davant la premsa. Però no, va i es casen, i tu i jo havent de fingir somriures a la catedral i després la hipocresia d’aquella dona, amb les seves infidelitats en sèrie, i al final va i es mata en un cotxe amb aquell egipci ranci i el xofer borratxo, i després la gent es queixa que no vam fer cares tristes al funeral. Quina paciència!

La Camilla mil vegades millor que la Diana, esclar. Una dona adulta, que toca de peus a terra, més mama d’en Carles que jo. Encara que el nen es podria haver estalviat allò que volia ser el seu tampó, o haver evitat que es filtrés el seu costum – el nostre costum– que cada matí els vassalls ens posen la pasta de dents als raspalls, que és el que correspon, per descomptat, però val més que el populatxo no ho sàpiga. Ah, i a sobre els diaris publiquen que a en Carles li agrada parlar amb les flors.

L’hi vam dir mil vegades: si aquesta bicoca de negoci que ens hem muntat continua prosperant, la clau consisteix a mantenir la mística de la monarquia. En Carles l’ha reduït a una telenovel·la a mig camí entre Dinastia i Benny Hill. Més tolerable, això sí, que la versió porno de Lolita que ens ha ofert l’Andreu...

L’Andreuet prometia. Era l’espavilat de petit, el triomfador a l’internat, a diferència del ploramiques d’en Carles. Recordes que dèiem que quina pena que l’Andreu no fos l’hereu? D’una de bona ens vam salvar! La seva dona, la Ferguson, era menys beneita que la Diana, però més vulgar. No oblidaré mai, un cop s’havien separat, la foto que va sortir als tabloides del seu amant texà llepant-li els dits dels peus. Em volia fondre... tot i que això no va ser res comparat amb les històries que van sortir de l’Andreu celebrant que tornava a la vida soltera amb les orgies a l’illa caribenya del seu millor amic, aquell pedòfil nordamericà que es va suïcidar. L’Andreu té el descontrol, i el seny, d’un conill, com Enric VIII.

Quina imatge, i jo allà sempre havent de preservar la ficció que som una família digna, somrient i somrient, saludant a les masses amb la meva mà parabrisa. Bé, algun consol sí que hi ha. No ho teníem gens clar quan el nostre net Guillem va triar com a muller la Kate –la filla d’una hostessa d’avió, per l’amor de Déu–. Però m’alegra reconèixer que ens vam equivocar. Tots dos han trencat la tradició familiar i no ens han aportat cap escàndol. Si la monarquia aguanta el regnat d’en Carles, que ja sé que és molt demanar, en Guillem i la Kate interpretaran bé el seu paper.

I encara bo que en Harry no va ser el primogènit de la Diana i en Carles! No es pot ser més imbècil. Primer, quan tenia 18 anys, va sortir en una foto vestit de nazi, després va i es casa amb aquella harpia d’actriu i després tots dos donen una entrevista a la televisió dels Estats Units dient que nosaltres som racistes. Racista contra ella, quan ni tu ni jo no vam tenir la més mínima idea que era negra fins que vam conèixer la seva mare al casament! De racista res. Sigui del color que sigui, és odiosa, aquella nena, falsa com ella sola, més altiva i tot que la Thatcher i amb menys motiu per ser-ho. Com tu deies, la Meghan té el pobre Harry pels... ja saps què. Més castrat, feies broma, que tu amb mi.

La veritat, Felip, és que jo he estat la castrada durant aquests setanta anys. Ser reina és no viure, és actuar sempre en una pantomima, és no revelar mai el teu autèntic ésser. Les masses m’adoren pel meu inesgotable “sentit del deure”. Bé. Me n’alegro. He complert. Però s’acosta el final, la farsa s’acaba i, si Déu existeix i ho vol, tornaré a ser al teu costat al cel. Però no en un tron, sisplau. No en un palau. El paradís per a mi serà viure com una plebea més.

Un petó calorós, sense protocols, de la teva sempre fidel,

Elisabet. ●

Setanta anys amagant els meus sentiments reals, sent equànime quan volia xisclar, escapar-me!

Si la monarquia aguanta el regnat d’en Carles, que és molt demanar, en Guillem i la Kate faran bé el seu paper

OrBoa cealo