La Vanguardia (Català-1ª edició)

I si ens deixen sense l’enginy?

- Llàtzer Moix

Avui volia escriure sobre l’escriptora nord-americana Dorothy Parker, perquè dimarts es compliran 55 anys de la seva mort. No és un aniversari rodó, ja ho sé, però quin ho és quan del que es tracta és de commemorar –i no diguem celebrar– una mort? Dit això, sempre és oportú evocar Parker, que recordem pel seu agut enginy. “El primer que faig al matí és raspallar-me les dents i esmolar la llengua”, deia. Tota una declaració de principis. Una altra cosa és l’alcohol que tirava coll avall per alimentar aquest enginy, així com les depression­s i les davallades creatives subsegüent­s. “No soc una escriptora que tingui problemes amb l’alcohol, soc una alcohòlica que té problemes amb l’escriptura”, es va sincerar, sense baixar de l’enginy.

L’alcohol ens pot fer tornar graciosos o insuportab­les. “El seu problema és que quan no està borratxo està sobri”, va dir a propòsit d’un plom, conegut seu, el poeta W.B. Yeats, que tenia una visió inclement del gènere humà. Per això preferim sovint les mostres d’enginy que deixen per a més endavant els problemes, en aquest cas els derivats de l’alcohol, i ressalten el costat còmic. Per exemple, la de Dave Dutton quan va dir que va deixar d’anar a les reunions d’Alcohòlics Anònims perquè “quan els meus col·legues em veuen arribar es pensen que tornen a patir delirium tremens”. O la de Phil

Harris, que es referia com segueix a la seva dipsomania i a les conseqüènc­ies pròpies d’un accident nuclear que havia tingut sobre el seu organisme: “No em puc morir fins que el Govern no trobi un lloc prou segur com per enterrar el meu fetge”.

L’alcohol té a veure amb l’enginy, sí. I no només en termes de causa-efecte. L’un i l’altre s’assemblen en el fet que no s’han d’administra­r en dosis excessives, perquè això pot arribar a saturar. Per Noël Coward, l’enginy era com el caviar, i convenia servir-lo en petites i delicades dosis, no untar-lo com si fos melmelada damunt d’una torrada. Tot i això, quan hom comença a deixar anar frases enginyoses es fa difícil parar. La qual cosa no treu que sigui molt pertinent per vestir situacions que, en cru, poden fer por. Per exemple, la de Rússia a Ucraïna. Qui ens està parlant ara mateix de manera enginyosa del que passa allà? Sens dubte, no és pas Putin. Potser estan incapacita­ts els inquilins del Kremlin per a això? No. Nikita Khrusxov, que també va portar el món a les portes d’un conflicte atòmic quan va propiciar la crisi dels míssils de Cuba, tenia el seu sentit de l’humor. “L’única diferència entre Kennedy [la seva nèmesi en aquella crisi] i jo és que si m’hagués mort abans que ell, Onassis no s’hauria casat pas amb la meva vídua”. O sigui, no és obligatori ser un peix bullit per optar al Kremlin. Per fi una bona notícia procedent d’allà.

Si el lector ha arribat fins aquí, es deu haver adonat que aquestes mostres d’enginy, i tantes d’altres, ens agraden perquè, primer de tot, ens sorprenen i, tot seguit, perquè ens adonem que enclouen una crítica prou aguda contra un dels seus protagonis­tes. Khrusxov llançava amb la seva broma un dard contra la seva dona, dient-nos sense dirho que era molt més lletja que Jackie Kennedy. Tot això fa témer que en els nostres dies marcats per la correcció política i per tota mena de cancel·lacions per als qui no s’hi sotmeten, l’expressió enginyosa, mordaç, derogatòri­a pugui tenir les hores comptades. El dia menys pensat, la prohibiran.

Seria lamentable, esclar. Perdríem l’ocasió de sentir algú dient dels nostres metges el que Walter Matthau va dir del seu: “Em va donar sis mesos de vida, però quan li vaig dir que no tenia diners per pagar-li me’n va donar sis més”. O per dir dels militants de Junts el que Levi Eshkol va dir dels sionistes: “En tanques tres en una habitació i acaben formant quatre partits”.

Seria lamentable, a més a més, perquè la frase enginyosa és, en realitat, una mostra de bona educació i cultura. “Si has de matar algú, no costa gens de fer-ho de manera educada”, va suggerir Winston Churchill. També va ser educada Dorothy Parker –i també miro de ser-ho jo deixant sense traduir la seva propera citació– quan es va disculpar davant un editor que l’apressava perquè lliurés un article amb aquestes paraules: “I’m fucking busy. Or vice versa”. ●

En temps de correcció política l’enginy mordaç o derogatori podria tenir les hores comptades

 ?? New rork on e
  o     e ??
New rork on e o e
 ?? ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain