Nits de Ganxo Diví

Dimecres passat, Jordi Carrión publicava en un article titulat “Bar Raval” els noms d’uns quants que freqüentàvem el local fa més de quinze anys. La cosa venia d’abans, potser de la recerca inconscient d’un espai que servís per emular el Bocaccio i la gauche divine, però en precari. De fet, els impulsors –Álvaro Colomer, gabi martínez i milo Krmpotic (que va batejar el grup així a la revista Qué Leer)– es referien paròdicament a aquells sopars en restaurants barats com a gancho Divino. Bé, el nom també venia arran dels cops de puny que un desaparegut del mapa (intuïm que viu a Cuba) repartí una nit al Rouge.

en aquells sopars cada cop s’hi apuntava més gent, gairebé tots homes al començament. Vorejàvem els trenta anys, i em sentia analfabeta en sentir-los parlar d’autors que no em sonaven gens i malparlar contra l’hegemonia dels suplements culturals de la premsa generalista. Tots fèiem feina a revistes literàries; jo com a redactora en cap de l’excessivament acadèmica Quimera, ells provocaven la meva enveja des de les potents i arriscades Lateral o Ajoblanco. ens ho passàvem bé, cobràvem malament, i la bombolla editorial va permetre que molts traguessin els seus primers llibres. Se’ls considerava joves autors. Actualment els novells són encara més joves, i si no han publicat res a l’edat que nosaltres teníem aleshores, s’angoixen.

uns volien ser Roberto Bolaño, d’altres imitaven michel Houellebecq, David Foster Wallace o Vilamatas, o s’autodenominaven postmoderns. els que escrivíem en català havíem començat copiant l’estil de Quim monzó (ara que hi penso, l’única que escrivia en català era jo). entre els referents, poques autores. Aquelles trobades eren una barreja de xafarderies, crítiques ferotges, descobriments, admiracions compartides, baralles d’amigues i litres de cervesa; molt semblant al que es veu avui a Twitter, sense la gràcia i la passió d’aquelles nits.

no creàrem cap generació (o tantes com se’ls acudia als periodistes culturals en el moment). Potser vàrem ser els darrers representants d’una època tangible, en la qual les revistes eren de paper, els suplements pesaven tant com els diaris, les tafaneries periliteràries tenien lloc en espais físics –restaurants barats i el bar Raval–, les ressaques no duraven gaire i els ganxos es propinaven de debò. ●

Aquelles trobades eren una barreja de crítiques ferotges, admiracions compartides i cervesa