La Vanguardia (Català-1ª edició)
“L’intestí masculí i el femení són diferents”
La biòloga Irene Miguel-Aliaga ingressa a la Royal Society
Irene Miguel-Aliaga és una científica nascuda a Barcelona (el 1973) i establerta a Anglaterra. Especialista en biologia del desenvolupament, investiga a l’MRC London Institute of Medical Sciences de l’Imperial College. Al juliol, ingressarà a la Royal Society de Londres, la institució científica més antiga en funcionament (es va fundar el 1660) i, sens dubte, la de més renom. Per entrar en aquesta acadèmia cal acumular mèrits científics, ser-ne nominada i avaluada la contribució al coneixement per altres socis. Ella ha passat la tria i portarà a l’acadèmia de ciències britànica una innovadora àrea d’investigació.
Entre els 51 socis que ingressen aquest any (de 800 candidats) hi ha Miguel-Aliaga i Carola García de Vinuesa, immunòloga nascuda a Cadis i que treballa a l’Institut Francis Crick de Londres i a Austràlia (on s’ha implicat en un sonat cas judicial). Seran les primeres científiques d’origen espanyol que entrin a la mítica acadèmia. També hi ingressa el neurobiòleg madrileny Óscar Marín, del King’s College.
Una vintena d’espanyols, com els Nobel Santiago Ramón y Cajal i Severo Ochoa, formen part de la històrica acadèmia de Londres que, entre les seves funcions de suport a la ciència, té la d’assessorar el govern britànic. Van pertànyer a la Royal Society Isaac Newton, Charles Darwin, Adam Smith, Albert Einstein, Stephen Hawking, Francis Crick o, entre els socis vius, David Attenborough, Tim Berners-Lee i Elon Musk.
Menys generosa ha estat la institució a l’hora de reconèixer els mèrits de les científiques. No en va admetre cap fins al 1945. Les sòcies eren un 10% el 2019. Durant els últims anys se n’admeten 10 o 15 cada any (aquest, 12), però entre sòcies (com les Nobel Dorothy Hodgkin, Elizabeth Blackburn i Donna Strickland) i membres estrangers (com Rita Levi
Montalcini, Jennifer Doudna i Fabiola Gianotti) hi ha unes 280 a la llista de 8.000 acadèmics (uns 1.500 de vius). Igualment, només un 14% dels membres actuals tenen menys de 60 anys.
Irene Miguel-Aliaga va estudiar Bioquímica a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i se’n va anar a fer un doctorat en genètica a la Universitat d’Oxford. “Era molt anglòfila ja d’adolescent, m’agradava molt la cultura anglesa, volia viure a Londres”, explica. Va passar per la Universitat de Harvard (EUA) i la de Linkoping (Suècia), però va tornar a Londres, on viu amb el seu marit i dues filles “superangleses”.
A la biòloga la van intrigar el desenvolupament de les neurones i el sistema nerviós, la diversificació neuronal i les neurones de l’intestí. “Sí, tenim 500 milions de neurones a l’intestí”, afirma. Entre la fisiologia, la biologia i la genètica, investiga els milions de cèl·lules de l’intestí. “Es tracta de veure com l’intestí ens controla la fisiologia, el metabolisme i el comportament”, diu. Incideix en els nutrients, la microbiota, les hormones, el sexe, la reproducció, la immunitat i l’envelliment.
“L’intestí, per exemple, presenta diferències de sexe. L’intestí masculí és diferent del femení. Ho vam veure en les mosques
Drosophila, després en ratolins i ara ho estudiem en humans. Hi ha molts tipus cel·lulars diferents i mirem com són i per què existeixen”, detalla la científica.
El seu equip estudia la plasticitat dels òrgans. Treballant amb la mosca van veure que quan pon ous, li creix l’intestí. Van pensar que no seria un tret compartit pels mamífers, amb òrgans reproductius específics. Però els estudis en ratolins apunten que sí que ho és. Ara volen observar què passa amb les dones. Segons el que han estudiat en animals, després de la reproducció l’intestí no torna a la mida anterior. Per què creix? Per extreure’n més nutrients? Té alguna funció, després? Podria contribuir, per exemple, que la dona després s’engreixi? Són preguntes que es fan els investigadors i hi busquen respostes.
N’hi ha més que atien l’entusiasme de Miguel-Aliaga: si l’intestí és diferent segons el sexe, podria explicar diferències a causa del sexe en les malalties? “És clar que la majoria de malalties tenen una dimensió de gènere que durant dècades no es va tenir en compte i aquests últims anys s’ha començat a estudiar. La nostra feina podria ser una contribució més en aquest àmbit”, diu la científica.
Sembla que encara s’ha d’aprendre molt quant al sexe i el gènere. “Be, una cosa és el sexe i una altra el gènere –apunta–. A l’hora de treballar amb mosques o ratolins hi ha diferències de sexe però no de gènere. Una altra cosa és entre humans. Crec que hi ha gent molt dogmàtica sobre una cosa i una altra, però se’m fa difícil separar sexe i gènere, en un adult molts aspectes no saps si obeeixen al sexe o a la construcció social del gènere. Crec que l’important és no treure les coses de context”.
A Miguel-Aliaga l’il·lusiona pertànyer a la Royal Society, tot i que fa broma que gairebé farà més feliços els seus pares. Però l’enorgulleix l’ingrés perquè, en proporció, es reconeixen menys dones científiques que homes. “I passa el mateix amb les minories ètniques”, indica. Espera contribuir-hi i que això vagi canviant. ●
Entren a la mítica acadèmia britànica, per primera vegada, dues científiques d’origen espanyol
Entre la fisiologia, la biologia i l’ús de la genètica, estudia les neurones intestinals i altres cèl·lules