La Vanguardia (Català-1ª edició)
Canvi estratègic a Condé Nast: “Fer periodisme, no revistes”
MEDIAMORPHOSIS
El 2017 Condé Nast, la divisió de revistes d’Advance Publications, va perdre 120 milions de dòlars. Dos anys després van nomenar Roger Lynch com a nou director executiu d’una empresa amb 6.000 empleats i una xifra de negocis de 2.000 milions d’euros. Avui guanyen diners i tenen més lectors i anunciants. Lynch, que va dirigir Pandora i Dish Network, va ser recomanat per David Remnick, director de The New Yorker.
Amb aquest canvi, gens fàcil, l’editora de Vogue, Vanity Fair, The New Yorker, GQ, Traveler o Wire va tancar gairebé un centenar d’edicions internacionals, va reconvertir les seves publicacions en marques globals sota la idea de “ja no som una companyia de revistes ni tampoc de publicacions impreses basades en ingressos publicitaris”. Avui arriben a 70 milions de lectors, 300 milions als seus webs i 450 milions a les xarxes socials. El 2027 esperen que un terç dels seus ingressos procedeixin de vídeos.
Condé Nast sempre va tenir grans directors periodístics: des d’Alexander Liberman i Grace Mirabella fins a Harold Evans, Anna Wintour, Tina Brown o David Remnick. Talent que assegura la seva aposta pel “periodisme” com a estratègia diferencial.
Vogue continua sent la seva marca més prestigiosa. Sam Newshouse solia fer broma quan deia: “Un dia la meva dona em va demanar que quan sortís al carrer li comprés Vogue; li vaig fer cas i vaig comprar no un exemplar, sinó l’empresa”.
El 1985 van comprar The New Yorker
per més de 600 milions de dòlars d’avui. Van jubilar William Shawn, editor detallista en línia amb el famós paradigma del reporterisme més implacable: “Si et diu que és el teu pare, busca dues fonts que ho corroborin”.
Newhouse va pensar que Shawn era una figura del passat i, sense consultarho, van nomenar director Robert Gottlieb, editor de llibres i un estirat que li agradava tot el que era més aviat kitsch, que vestia roba i vambes davant els vestits de tres peces de Shawn. Va ser un director de transició que no es va atrevir a canviar l’ànima de la revista.
Succeït per Tina Brown, directora de Vanity Fair, casada amb Harold Evans, antic director de The Sunday Times de Londres. Era famosa pel seu periodisme de “celebritats”, que havia practicat amb èxit a Tatler, la bíblia de l’alta societat anglesa. Molts la van veure com un elefant en una terrisseria, però gràcies al seu olfacte periodístic i l’ajuda del seu marit, va fer canvis de fons i manera, incloent-hi el nomenament de Richard Avedon com a primer director gràfic d’una revista que fins llavors no publicava fotos.
La Tina va renunciar al càrrec qüestionada per pagar més del compte i acumular creixents pèrdues. Va ser substituïda per David Remnick, fill d’una fa
The New Yorker
mília jueva, graduat a Princeton i casat amb una antiga periodista de The New York Times. En David va començar a The Washington Post i durant quatre anys va ser corresponsal a Moscou, durant el col·lapse de la Unió Soviètica, i que amb aquestes cròniques va guanyar un Pulitzer. El 1992 va ser contractat per The New Yorker i durant sis anys va publicar un centenar d’articles. Quan el 1998 es va anunciar el seu nomenament com a director, els periodistes es van posar drets i el van aplaudir durant més de cinc minuts. El seu salari és de més del milió de dòlars.
La redacció avui està ubicada a les oficines d’Advance Publications, a l’One World Trade Center, on el grup ocupa 21 pisos. Editorialment ha canviat poc i continua dividida en continguts de Fact and Fiction. “He descobert, diu Remnick, la falsedat que al web no es llegeixen textos llargs i que els lectors no paguen pel periodisme en línia”. Creu que podem estar informats només amb suports digitals, “però necessites una targeta de crèdit, perquè tot no pot ser de franc”. Avui The New Yorker té gairebé un milió i mig de subscriptors de pagament que cobreixen un 80% de les despeses d’una revista que ja no depèn de la publicitat.
Continuen amb uns 20 fact checkers i tenen tants lectors a Nova York com a Los Angeles. Diu que “si ets bo, et converteixes en imprescindible”. No li agrada que es parli de The New Yorker com una revista d’“escriptors” o “edi
tors”, perquè sense reporterisme de carrer o cròniques de corresponsals la qualitat periodística és impossible. Alguns dels seus periodistes treballen amb terminis de quatre a sis mesos i molts tenen contractes generosos anuals a canvi d’un nombre de determinat de milers de paraules. Els seus herois són Václav Havel i George Orwell. Pensa que Homenatge a Catalunya és un exemple admirable de gran reportatge. Amb Orwell sap que el “periodisme és publicar el que algú no vol que publiquis”. D’aquí la incomoditat de governs espanyols que, com va denunciar The New Yorker, espiaven amb Pegasus els seus opositors polítics. Ja només per això, si aquesta revista no existís, caldria inventar-la. ●