La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’alerta psicològica de l’era postcovid
Una Qona gran s’anima a ballar Q[rant [n concert Qe r[mba al barri Qe la Barceloneta
En act[acions en \avellons tancats, [na minoria \refereix \ortar mascareta, com amb Vet[sta Morla al Sant JorQi És habit[al ve[re gent sola o acom\anyaQa q[e \refereix \ortar mascareta \el carrer
Després d’un cataclisme no hi ha res que sigui igual, ve una altra cosa. Qui s’havia d’imaginar que la nova normalitat anunciada era la guerra a Ucraïna, la verola del mico, la crisi dels subministraments o la pujada de l’IPC? El nostre és, decididament, un món transvirtual on transitem –com en una banda de Möbius, aquella figura topològica per la qual un llisca per la part exterior i apareix a la interior sense solució de continuïtat– del frenesí al vertigen i de la presència a la virtualitat, gairebé sense adonar-nos-en. Fins fa uns dies les mascaretes cobrien tot el paisatge; avui amb prou feines en veiem, i l’hidrogel es va evaporar amb els passaports covid. Les fotografies d’Àlex Garcia en donen bona fe.
Ens queda l’empremta de la incertesa que ens acompanyarà molt més temps: han tornat els turistes, però ara sabem que qualsevol dia se’n tornaran a anar per un altre esdeveniment traumàtic. Aquesta empremta és el que fa que no llencem les proteccions sobrants i que cadascú busqui la seva sortida d’emergència: pisos amb terrassa, cases rurals, llocs de treball amb teletreball, dispositius actualitzats per a tota mena de connexions...
Una reserva d’alerta psicològica ens acompanyarà en aquesta nova realitat: d’aquí ve l’interès creixent per les propostes del Metavers, que s’ofereix com una bombolla de supervivència davant el contagi corporal: que sigui l’avatar qui se la jugui i no pas el teu cos, que queda tranquil i sa i estalvi a casa.
Hem recuperat les abraçades, el contacte físic i les trobades multitudinàries (lúdiques, polítiques, esportives) perquè la por de perdre’s alguna cosa del que passa a fora (FOMO virtual i presencial) és més poderosa psicològicament que no pas la por del contagi. No volem renunciar, malgrat els riscos, al “jo hi vaig ser”, a aquest exercici joiós de mirar i ser mirat com la nostra millor garantia de pertinença i identitat.
Però juntament amb aquest frenesí renovat apareix el vertigen en forma d’augment d’idees i temptatives suïcides, les autolesions, l’insomni, els problemes alimentaris, les dificultats amb l’altre i les ganes de desaparèixer. La vida postcovid és aquest trànsit permanent entre l’eufòria i l’abisme, que cadascú gestiona al seu ritme. Ja no hi ha ningú que pensi que el món que ve serà normal ni estable. Els tipus de família, les identitats sexuals, les propostes polítiques, tot està embolicat en el trans, amb canvis i vacil·lacions, que es prolonguen en els bessons digitals on lliguem virtualment, ens confrontem a l’altre –molt sovint amb odi– i ens reconeixem en alguna comunitat digital a què ens adscrivim. Vivim una vida híbrida, i és tan real una (presencial) com l’altra (virtual).
Per als més petits, el trànsit agafa la forma d’un descobri