La Vanguardia (Català-1ª edició)
Entre Shein i la turismofòbia
Barcelona corre el risc de veure’s atrapada aquest estiu entre el discurs turismofòbic i l’auge del model de destinació de baix cost, aquest que en el món de la moda representa el fabricant xinès Shein. Apressa trobar un equilibri.
Si el mercat de la Boqueria és l’aparador impol·lut, la plaça de la Gardunya, situada a l’extrem oposat a la Rambla, seria la rebotiga en el sentit més botiguer del terme: el racó de les escombres que no té per què estar sempre endreçat. Aquesta plaça, en el backstage d’un dels escenaris més instagramejats del món, és un indret on resulta evident la degradació del centre de la ciutat, agreujada per la sobtada arribada de desenes de milers de visitants.
Les papereres vessen de porqueria en les hores punta, quan les famílies locals i foranes que visiten la plaça han de conviure amb els vestigis de nits pròpies de temps més foscos, com les xeringues hipodèrmiques. La presència de la remodelada Escola Massana a la plaça ha ajudat a contenir la degradació de l’entorn, però des d’aquest centre de formació d’artistes i dissenyadors es podria fer probablement més per recuperar aquest espai públic del qual també és veí l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), al Palau de la Virreina.
Una iniciativa veïnal impulsada pel restaurant Bacaro del carrer Jerusalem, anomenada Urban Padel Boqueria, que consistiria a organitzar un campionat d’aquest esport a la Gardunya, espera encara resposta per part de l’Ajuntament. L’objectiu és fomentar l’esperit de barri amb esdeveniments participatius.
La imminència d’un estiu turístic que pot superar fins i tot l’afluència prepandèmica ha disparat les alarmes. Alhora, s’accentuen les tendències extremes: emergeix amb força renovada la turismofòbia, tant en el discurs de ciutat com en els grafitis de carrer i, d’altra banda, proliferen les apostes pel turisme de baix cost, des dels paquets turístics rebentats de preu fins a l’oferta indiscriminada de beuratges de carrer de dubtosa potabilitat. Aquest model ultra low cost seria l’equivalent a la ciutat del que en la indústria tèxtil és el fenomen Shein, el fabricant xinès que rebenta preus a còpia d’ignorar els drets laborals de la plantilla i les normatives mediambientals més bàsiques.
Tot i això, és difícil sintonitzar amb certs discursos antiturisme sense tenir en compte que avui mateix, mentre llegeixen aquestes línies, el català pot figurar perfectament entre els idiomes més parlow cost
lats a la plaça San Marco de Venècia, a la de la Signoria de Florència o al Bairro Alto de Lisboa. És clar que Barcelona no és un cas aïllat de ciutat amb risc de desnaturalitzar-se per l’allau turística, tot i que és probable que sigui una de les més reticents a l’hora d’apostar sense complexos per una oferta cultural vibrant que condicioni (a llarg termini) el tipus de visitants que rep.
En qualsevol cas, convé diferenciar entre dos tipus d’actitud crítica amb el turisme. D’una banda, estan els comportaments que encaixen perfectament en el neologisme turismofòbia, com el de l’eixelebrat que va pintar la frase “Tourists go home” en una paret de Santa Maria del Mar. Per saber a qui beneficien més aquestes pintades (al patrimoni històric segur que no), caldrà fer atenció a quina candidatura política encoratja la turismofòbia a la campanya municipal.
I, d’altra banda, trobem els que, des del sentit comú, demanen mesures de control i inversions de xoc en transport públic, seguretat o recollida d’escombraries als barris més exposats, mesures necessàries per garantir la convivència veïnal.
És difícil sintonitzar amb l’antiturisme quan avui hi ha destinacions globals saturades de barcelonins
Convindria, efectivament, limitar els creuers que no fan nit a Barcelona, que són els que saturen el centre de visitants ansiosos i que perjudiquen, sobretot, el turista de qualitat (el que respecta la ciutat que visita). També els bicitaxis, que expulsen els ciclistes del carril bici.
Però, més enllà d’aquestes mesures que impulsa l’Ajuntament, es requereix un discurs en què convergeixin la crítica dels excessos del turisme amb l’admissió que Barcelona serà sempre una ciutat dependent, poc o molt, dels diners que aporten els seus visitants. En la mateixa proporció en què els barcelonins contribueixen a la riquesa d’altres destinacions turístiques més enllà del seu terme municipal.