Les velles estrelles mantenen la resplendor

Es va parlar de la pandèmia com un eix divisor de generacions en l’esport, i no faltaven raons per considerarho així. Es va obrir un buit abismal que només podia comparar-se amb els dos grans períodes de guerra mundial. Es va paralitzar el planeta i els esports es van ajustar com van poder a un temps miserable. Els tradicionals grans esdeveniments, cas dels Jocs Olímpics, Eurocopa de futbol o Mundials d’atletisme, van quedar suspesos o postergats, que van indicar un canvi d’època i, amb tota probabilitat, de figures. S’acostava una dècada per als joves, o el final de les dues anteriors per a les estrelles que van emergir a començaments de segle. No ha estat així. Els veterans resisteixen, i de quina manera.

A hores d’ara es decideixen algunes de les principals competicions, o es comença la temporada en d’altres. El futbol ha resolt les lligues i la Copa d’Europa, amb un guanyador que arribava al seu ocàs fa dos anys i que ara acaba de completar una temporada inoblidable. Al Reial Madrid el defineix l’experiència i la classe de diversos jugadors que superen la trentena, i en alguns casos estan més a prop de la següent frontera. Modric farà 37 anys al juny. Al desembre Benzema arribarà als 35. Kroos, Casemiro, Courtois, Carvajal i Alaba també han traspassat la frontera, que fins fa poc convidava a pensar en el declivi. Han estat capitals en l’èxit de l’equip, quan no se’ls esperava, després de tres eliminacions sense gaire glòria a la Copa d’Europa. És més que probable la concessió de la Pilota d’Or a Benzema, que fins al 2021 era el perenne oblidat de les votacions. Del magisteri de Modric no hi ha dubtes, qualsevol que sigui de la seva edat, de la mateixa manera que costarà veure a la banqueta la resta de veterans.

Stephen Curry i Benzema coincideixen en edat. Com va passar amb el francès, no van faltar interrogants quan el sensacional base dels Warriors va ingressar a l’NBA, procedent d’una universitat (Davidson) d’escàs prestigi en el circuit competitiu dels Estats Units. Li faltaven centímetres, quilos i velocitat. En va tenir prou amb un any per negar els crítics i, una mica més, per transformar el bàsquet professional. Curry va portar el joc a l’exterior, els triples i els cinc lleugers, versàtils, sense dependència dels gegants.

Els Warriors van guanyar tres campionats, van arribar a la final dues vegades més i es van evaporar en la pandèmia, afligits per les lesions de Curry i Klay Thompson, l’altre veteraníssim que ha tornat després de patir lesions de llarguíssima durada. Com el Madrid, els Warriors han tornat on solien estar, a les finals, amb les seves velles figures inalterables. Tard o d’hora tindrà lloc el canvi de guàrdia, però la pandèmia no l’ha avançat. Nadal juga la final de Roland Garros, 17 anys després de guanyar el torneig per primer cop. Els seus flagells són evidents, però la seva influència no es dissipa. Al gener, amb 35 anys, va conquerir l’Obert d’Austràlia. Dos dies després de fer-ne 36, disputarà la final en un recinte que tornarà a estar atapeït, després de la covid, que va deixar els estadis als ossos.

Estem a l’any de Benzema i Modric, de Curry i Thompson, de Lewandowski al capdavant dels artillers, de Nadal i Djokovic a les pistes de tennis, de futbolistes, basquetbolistes, atletes i nedadors que es resisteixen a lliurar el testimoni. Els diners de l’esport professional ajuden a estirar les carreres, sostingudes pels progressos en àmbits que milloren apreciablement el recorregut dels esportistes, però la renúncia a perdre la brillantor també ens diu que hem assistit al fulgor d’una fabulosa generació d’estrelles.