“Els pericos et transmeten molta intensitat, el seu sentiment és únic”

De cara “Si tingués por no seria entrenador, em dedicaria a una altra cosa”

Ampli ventall “Em pot emocionar des del vertigen del Liverpool a un atac posicional del City”

Els referents “Sempre vaig admirar els entrenadors de bàsquet dels vuitanta, uns aventurers”

La química

encomanar i ser competitiu això sí ho podem prometre. Després ja veurem on ens col·loca la competició. El que sí que tinc clar és que el creixement d’aquest club passa per la unió amb la seva gent. Perquè aquest club és la seva gent.

Li agrada la plantilla que té l’Espanyol?

Quan sàpiga quina serà... (somriu). La que sigui serà la millor del món per mi o, més ben dit, intentarem treure el màxim rendiment de la que tinguem. És una qüestió no només meva sinó del club, de l’equip i de la direcció esportiva; i no és tan sols una qüestió sobre què t’agradaria fer, sinó sobre què podem arribar a fer, perquè econòmicament hi ha uns límits, sortides, entrades...

Li han garantit que Raúl de Tomás continuarà?

Garantir en el futbol... els mais i els sempres ningú no pot assegurar-los. Jo vull els millors a la plantilla de l’Espanyol i lluitarem per això. Un ha d’entendre el context en què es troba i adaptar-s’hi. El que m’ha portat aquí és poder construir una cosa més enllà dels noms. Cal construir un equip.

Però el president no li va demanar un objectiu mínim?

Volem construir un equip reconeixible, que sigui sostenible al llarg del temps.

Durant l’última temporada no n’ha tingut prou ni el públic ni el club amb mantenir-se amb una certa folgança a Primera. Per això potser cal anar més enllà l’any que ve...

Insisteixo, sobre objectius de resultats no té sentit parlar-ne. Volem millorar sempre, però es tracta de fer-ho des del procés, i a partir d’aquí competir. Volem construir un equip sense pors, sense complexos però també sense fantasies ni castells a l’aire.

Quins equips li agrada veure? Quins tècnics l’emocionen?

Gaudeixo, per exemple, del vertigen del Liverpool, però també d’un atac posicional del Manchester City. Crec que emocionar-se té molts camins, ho pots fer des de l’energia, des de la possessió, des d’una bona defensa.... Una cosa és que tot això et pugui emocionar però després no s’ha de crear una utopia i sí saber quin tipus de joc li va bé als teus futbolistes i a quina lliga ets. El que cal fer és adaptarse. M’agrada intentar agafar el millor dels millors, però sobretot el que ens vingui millor. El més important és partir dels punts forts dels futbolistes. Hem d’intentar potenciar les seves característiques i adaptar-nos-hi.

Té fama de portar els seus jugadors a activitats extrafutbolístiques per fer grup. On pensa portar la plantilla de l’Espanyol?

De moment, al verd. Tot el que estic explicant en aquesta entrevista té a veure en realitat amb el verd, totes les coses d’inspiració externa són per a mi però això cal traslladar-ho després al terreny de joc. El verd en totes les seves dimensions, el tàctic, el tècnic, el físic i, sobretot, el mental.

No pot deixar de ser mai jugador de l’Espanyol les 24 hores els 365 dies de l’any, però a mi el que m’importa és que estigui plenament focalitzat en els entrenaments i en els partits. Fora d’això, que sigui professional i que tingui altres distraccions, perquè també cal viure.

I un entrenador pot arribar a desconnectar?

Cal intentar-ho, i amb el temps un es va autogestionant millor. Però inconscientment la meva feina sempre és allà. Potser estàs mirant una pel·lícula i la trasllades a la teva feina o se t’acudeixen solucions quan vas en cotxe o estàs distret.

No tenia por que s’oblidessin de vostè per anar-se’n un any?

Si tingués por no hauria estat mai entrenador. Si tens por i no vols crítiques, t’has de dedicar a una altra cosa. El que té por sempre trobarà un motiu per tenir-lo.

Dels jugadors que ha entrenat, quins li han deixat una empremta especial?

He tingut molta sort. He tingut molt bons grups. Jo he entrenat equips cadets i des d’aquí i en les diferents categories hem aconseguit aquesta cohesió. Un sempre es queda amb els grans líders. Faré una cosa que no hauria de fer, per no deixar-me ningú, que és citar-ne alguns. Per exemple Roberto Soldado, Jorge Molina, Víctor Díaz, Montoro, Oier Sanjurjo, Xisco Jiménez, Carlos Fernández o Borja Laso... tots ells jugadors que més enllà de la faceta futbolística feien millors els altres i lluitaven per la cohesió de l’equip. ■