La Vanguardia (Català-1ª edició)
Després d’ells, el diluvi
Superada l’excepcionalitat de la pandèmia, tornen la política i la percepció que se’n té. En el cas del Regne Unit, això significa que la cridanera gestió de la covid per part de Downing Street –amb les seves pop-up parties a ritme d’Abba i brindis amb cervesa catalana– va servir per dissimular durant dos llargs anys la feblesa dels arguments que van sustentar el Brexit, però, de tornada a la normalitat, queda a la vista el que ocultava la cortina de fum.
S’acumulen les evidències en contra de la idea peregrina que sense Europa ni estrangers es viu millor. En tots els àmbits, des dels sectorials fins als assumptes d’Estat. Al suplement Diners d’ahir es consignava l’empitjorament dels problemes estructurals de l’economia britànica. Avui, a Internacional s’informa que el Regne Unit rep més immigrants que mai, amb o sense papers. Al seu número del maig, The Art Newspaper, una publicació de referència amb seu a Londres, alertava que la capital britànica “es convertirà en una ombra del que era” si la importació d’art continua enfonsant-se, una tendència atribuïda al Brexit. La quota de mercat del Regne Unit en el comerç de l’art ha caigut al 17%.
Quan el populisme amenaça amb arribar al poder, es produeixen dues reaccions contraposades: la dels partidaris d’evitar a qualsevol preu que això succeeixi i la dels qui consideren que com abans es demostri que l’emperador anava nu, millor. És el que passa cada cinc anys quan sembla que Le Pen pot guanyar les presidencials franceses. De moment, no hi ha hagut ocasió de comprovar si són els segons els qui tenen raó. En qualsevol cas, l’exposició a la llum pública de les misèries del Brexit hauria de servir com a advertència del perill que suposen les formacions polítiques que venen el paradís a canvi d’un vot.
No només es desdibuixen els pretesos beneficis del Brexit, sinó també alguns dels seus principals paladins, avui en hores baixes. Boris Johnson és ja una rèmora per al seu propi partit; Nigel Farage exerceix de tertulià; Dominic Cummings és un consultor privat, i l’opositor
Jeremy Corbin (que va jugar més a sortir que a quedar-se) contempla l’ascens de les expectatives electorals del Labour des de casa seva. Després d’ells, el diluvi.