La Vanguardia (Català-1ª edició)
El perill d’una moció de confiança torna a planar sobre Boris Johnson
Després del fervor nacionalista del jubileu, els ‘tories’ no saben què fer amb el líder
Al Japó medieval, als samurais que queien en desgràcia davant els seus senyors feudals se’ls oferia una espasa perquè se suïcidessin amb honor. A l’Anglaterra contemporània, als líders conservadors que cauen en desgràcia davant el partit (com Thatcher o May) se’ls posa davant una copa de conyac i una pistola perquè posin fi a la seva misèria. “El problema, si ho fem amb Boris Johnson, és que es beuria el brandi, i amb el revòlver dispararia al missatger”, diu un diputat tory.
Després del Jubileu de la reina, amb les festes de carrer i explosió d’aquell nacionalisme anglès nostàlgic d’un passat imperial de què no queda res més que Gibraltar, les Malvines i moltes ombres, el perill d’una moció de confiança torna a planar sobre Johnson. En les seves circumscripcions els diputats han palpat la fúria dels electors amb el primer ministre per les festes durant la pandèmia, el seu poc respecte a la veritat i la tendència a prendre la gent per ximple. Per no parlar de la inflació i la crisi del cost de la vida, problemes sobre els quals no sap què fer.
Tampoc no saben què fer els tories amb el seu líder. La pila de cartes que expressen la desconfiança en ell torna a ser força alta, enmig de rumors que estan a punt de sumar les 54 necessàries per sotmetre la seva continuïtat al grup parlamentari. El descontentament ha anat augmentat de mica en mica des que es va publicar l’informe sobre el partygate. I en el supòsit que no s’arribi a la xifra màgica aquesta mateixa setmana, s’hi podria arribar després de les eleccions parcials del dia 21 a Wakefield (Yorkshire) i Tiverton (Devon), si els conservadors perden aquests escons. Tornen a sonar els tambors del judici final.
La defenestració del líder és –després del criquet– l’esport preferit dels tories, que s’han carregat sense miraments, entre d’altres, Margaret Thatcher i Theresa May. Mentre que el Labour conserva sovint els dirigents fins i tot després de les freqüents patacades electorals (l’ànima del partit és estar a l’oposició), els conservadors no dubten a assassinar els seus fins i tot estant en el poder si creuen que d’aquesta manera tenen més possibilitats de conservar-lo. I és justament en
Alguns diputats creuen que ara és el moment ideal d’un canvi, a l’equador de la legislatura
aquesta disjuntiva que són ara.
¿Johnson s’ha convertit en una rèmora només dos anys i mig després de guanyar una majoria absoluta? ¿Ara és un bon moment per carregar-se’l, just en l’equador de la legislatura, amb temps perquè un successor es faci popular abans de les pròximes eleccions? O semblaria irresponsable enmig de la guerra d’Ucraïna i una crisi econòmica cada vegada més aguda? Què en pensa, la gent? Els sondejos no són bons, perquè donen un avantatge de vuit punts al Labour, i la popularitat personal de Boris Johnson està sota mínims. Aquest caràcter trempat i informal que feia gràcia s’ha girat en contra seu. Les virtuts s’han convertit en vicis. Les esbroncades dirigides a ell a la catedral de Sant Pau quan va arribar a la missa del Jubileu són una premonició pèssima.
Si hi ha una moció de censura caldrien 180 vots per enderrocar Johnson, i ell creu que té més diputats a la butxaca que aquesta xifra. Diu que continuarà encara que guanyi per la mínima. Els samurais se suïcidaven per preservar l’honor, i fins i tot Thatcher va prendre el verí. Totes dues coses li semblen a l’actual líder tory una ximpleria supina. ■