Gelosies, fugides i etimologies

millor per als socialistes: si que els seus simpatitzants no surtin de casa el 19-J, com va passar el 2018, o que vagin a les urnes.

El seu problema ha deixat de ser la desmotivació, tan temuda, per transformar-se en el que ells consideren una traïció i no és més que la llibertat: un de cada deu electors del

PSOE està debatent-se entre el vot devocional i el sufragi pragmàtic (a favor del PP). L’inquilí del Quirinale, que ho és sobretot de si mateix, alimenta aquesta transferència potencial amb l’escabetx de la moderazione. Les seves racions d’adob semblen tenir molta acceptació.

D’aquí el drama socialista.

Que considerin renegats i conversos part dels seus votants dona una idea bastant exacta dels marcs mentals en disputa. La fugida de vots del PSOE al PP, igual que el transvasament entre el PP i Vox, que ahir va elegir el Jerez dels cellers, pàtria sentimental de la família Primo de Rivera, per a olonitzar el món, és la trama capital d’aquesta campanya. Espadas, més que electors, necessita galiots. Moreno (Mr. Concòrdia) obre els braços, com el Papa de San Telm, als votants de qualsevol classe, origen i condició.

“No hi ha per on atacar-lo”, admeten ( sotto voce) els patriarques del PSOE. El president de la Junta sembla el Platero de Juan Ramón Jiménez: “Petit, pelut, suau; tou per fora, tot de cotó fluix. Lleuger i amb ulls com miralls negres d’atzabeja”.

Per entreveure en quina direcció bufa el vent a Andalusia les etimologies (de sant Isidor) són molt més útils que les enquestes. El concepte clau és gelosia: l’enreixat de fusta que es col·loca a les finestres dels edificis meridionals, sobretot als convents, per veure-hi sense ser vist i atenuar, sense anul·lar-la completament, la intensitat de la llum. La paraula procedeix del llatí – celare (ocultació, engelosiment)–, passa a l’italià – gelosia– i, gràcies a la contaminació per contacte, ara designa la porositat política (extrema) del Gran Sud.