La Vanguardia (Català-1ª edició)
Germans de sang
La moció de censura del 2018 no va ser un accident, com sosté la dreta. Va posar en marxa un cicle, i després dels resultats de les eleccions a Andalusia depèn del president Pedro Sánchez si en comença un altre o no.
Enric V ha qui no ho entén, perquè el balanç és incontestable per vèncer a les urnes: del maig del 2018 al maig del 2022 s’ha passat de 18 milions d’afiliats a la Seguretat Social a 20.200.000; l’atur s’ha reduït d’un 16,74% a un 13,65%; l’afiliació de les dones ha crescut a un 47,01%; un 50% dels contractes són indefinits i la pensió mitjana ha pujat de 1.082 euros a 1.254 euros. I alerta, l’SMI de 735 euros avui és de 1.000 euros al mes. Imbatible. I tot i això, no és des de la raó on cal trobar la resposta al per què no. Falta política i com que falta política, falta comunicació. Falta entendre que quan et donen un sondeig no importa d’on ha de venir la gent (abstencionistes, a la teva esquerra o de l’espai central), el que importa és on vas. El perquè sí.
Seguiu el fil: “Aquí no dimiteix ningú per ser fidel a la seva paraula”, “és impossible guanyar unes de primàries a l’aparell del partit”, “una moció de censura no ha triomfat mai a Espanya”. Molts dels llocs comuns de la nostra vida política han estat enderrocats aquests quatre anys. “Trencar els llocs comuns” és la idea troncal que explica la presidència Pedro Sánchez en el seu aniversari. I un denominador que l’emmarcava: “No seré president a
L’esquerra està en minoria davant una dreta mobilitzada que gairebé els duplica als sondejos
qualsevol preu”. I és en el “preu” que estàs disposat a pagar per a aquest “on anem?” en què hi ha precisament la clau per a les victòries.
“Dimiteixi, senyor Rajoy, avui, aquí i ara, i tot s’acabarà”. La frase icònica es va incloure a l’últim esborrany del discurs. La moció de censura no va ser un accident, com sosté la dreta. Va posar en marxa un cicle i després dels resultats a Andalusia depèn del president si en comença un altre o no. Amb la moció va començar el dia de Sant Crispí, i des d’aleshores “qui vessa la seva sang amb mi” (companys, aliats i milers i milers de votants el 2019) sempre serà el meu germà. La política també és això: respecte i honor. No oblidar. I repartir noves cartes i jugar, perquè sempre hi ha més eleccions i, per què no, potser algun dia un nou... Sant Crispí.