Tempesta econòmica sobre el Regne Unit

El Regne Unit ha celebrat amb magnificència el jubileu de platí –els setanta anys de regnat– d’Elisabet II. Ho fa, tot i això, amb una economia que no té res a celebrar, molt lluny de l’esplendor d’altres temps. L’FMI adverteix que aquest any tindrà el creixement més feble i la inflació més alta de les principals economies avançades, sense descartar que pugui entrar en recessió.

El convuls i desordenat govern del primer ministre, el conservador Boris Johnson, que és en les seves hores més baixes des que va ser elegit, reflecteix l’evolució d’una economia que sembla haver perdut el nord des que el 23 de juny del 2016 el 51,89% de la seva població va votar abandonar la Unió Europea sota les falses promeses d’una prosperitat sense fi. La retirada oficial del club europeu –el Brexit– es va materialitzar el 31 de gener del 2020, just a l’inici de la pandèmia de la covid. Després d’una intensa recuperació el 2021, han arribat al país les conseqüències de la guerra de Putin a Ucraïna en forma de la inflació més elevada d’Europa.

L’impacte de la pandèmia i de la guerra en l’economia britànica és compartit amb el conjunt de països europeus, però el Brexit ha estat un factor de complicació i de problemes afegits. Els presumptes avantatges que s’atribuïen a la vida al Regne Unit fora del marc de la UE no han arribat encara, i hi ha seriosos dubtes que puguin arribar algun dia.

Al contrari, la lliura s’ha devaluat ja un 10% respecte al dòlar, la burocràcia i les regulacions –de què es pretenia fugir– són superiors a les dictades anteriorment per Brussel·les, la dependència de l’Estat és més gran que mai i la política econòmica erràtica del Gabinet Johnson genera desconfiança i perjudica la inversió, el consum i, en última instància, el creixement. Per si fos poc, el trànsit de migrants sense documentació pel canal de la Mànega ha crescut respecte a l’etapa anterior. Això sí: no són europeus sinó asiàtics i africans. Els europeus que van abandonar el Regne Unit arran del Brexit no han volgut tornar-hi, cosa que crea problemes addicionals al país, ja que hi ha dos milions de llocs de treball que no es poden cobrir. Així mateix, també arran del Brexit, el comerç exterior amb Europa –el seu principal client– ha caigut en picat. El dèficit comercial és ja molt elevat i podria disparar-se més si es produeix una guerra comercial per la ruptura dels acords del Brexit sobre Irlanda del Nord. L’atur, això sí, es manté molt baix, amb una taxa del 5,5%, equivalent a la plena ocupació. Això aporta pau social de moment encara que es perdi poder adquisitiu.

A causa de la pandèmia, el Govern Johnson va aparcar els principis de l’economia thatcheriana de rigor fiscal i va destinar 500.000 milions d’euros a pagar els sous de treballadors d’empreses en perill de tancament, igual com van fer la resta de països europeus.

En canvi, a diferència de la UE i dels Estats Units, i en contra així mateix de bona part del Partit Conservador i de les seves promeses electorals, l’Executiu Johnson ha apujat els impostos per finançar no només la despesa de la pandèmia sinó també les subvencions als combustibles i el dèficit de la sanitat. També ha adoptat la recepta laborista d’aplicar impostos especials a les companyies energètiques. Tot això ha conduït a la pressió fiscal més alta en setanta anys, la qual cosa ha deprimit encara més el consum i les inversions. L’impost de societats, per exemple, ha passat del 19% al 25%. El risc ara és que aquesta important pujada fiscal pugui quedar anul·lada per la caiguda d’ingressos a causa del menor creixement que provocarà.

Pandèmia, Ucraïna, Johnson i Brexit. Un còctel que forma una tempesta perfecta sobre l’economia britànica, encara que ningú al Regne Unit no vol reconèixer encara –per orgull nacional, en ple jubileu reial– l’impacte del quart factor. ●

La pandèmia i la guerra d’Ucraïna se sumen al Brexit i al mal govern de Johnson