La llei del martell

Com saben els amables lectors, soc molt sever parlant del trist estat de la política catalana, paralitzada des de fa anys en un laberint. Però això no vol dir que avali la llei del martell espanyola. Una llei descrita pel psicòleg Abraham Maslow: “Si l’única eina que tens és un martell, és temptador tractar-ho tot com si fos un clau”. No és tolerable que, quan el mateix Govern central publica les dades reals d’inversió (una vegada més molt per sota del que consta als pressupostos), la reacció sigui de burla o fins de negació i d’atac preventiu, com ha estat el cas de la presidenta Díaz Ayuso de Madrid. No és tolerable que, en el marc de l’eterna discussió lingüística, s’usin metàfores incendiàries i denigratòries com la de l’apartheid que va pronunciar Feijóo, germana d’aquella injuriosa difamació de Casado sobre els patis de les escoles catalanes.

Fa mandra, però s’han de repetir sempre els fets tantes vegades com calgui. La tècnica de la immersió (descrita ara com a apartheid) va ser perfectament avalada pel Tribunal Constitucional (1994). Ara bé, sords als consells dels lletrats del Parlament, els ponents del nou Estatut (2006) van introduir l’adjectiu preferent per a l’ús de la llengua catalana, cosa que va provocar una matisació crítica del TC a la política lingüística (2010). En concret el TC exigia que s’arbitrés la vehicularitat també del castellà, sense concretar-ne la proporció. Ni el Govern ni el Parlament van concretar aquesta exigència, per la qual cosa el TSJC va decidir imposar el 25%. Ara el nou pacte lingüístic, avalat pel PSC (partit constitucionalista), compleix l’exigència del TC. Tot és discutible, certament. Però no és acceptable de cap manera una distorsió tan colossal que acabi descrivint Catalunya en els mateixos termes que Putin ha usat per al Donbass.

Com a catalanoparlant que sempre he tingut en compte no ja els drets, sinó la sensibilitat dels castellanoparlants, m’ofèn i, sobretot, em dol moltíssim que durant aquests 40 anys de democràcia, l’article 1 apartat 3 de la Constitució, sigui tan invisible. “La riquesa de les diverses modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. La majoria de periodistes i polítics de la resta d’Espanya ni tenen respecte al català ni en voldrien la protecció, ans el descriuen en uns termes que m’abstinc de qualificar per no rebaixar-me.

Els errors i les dificultats que ha creat l’independentisme han estat una excusa fenomenal per no encarar una problemàtica de fons que molts catalans no independentistes havíem denunciat. Calia resoldre tres punts: 1. l’anomalia jurídica del l’Estatut; 2. crear mecanismes institucionals per permetre la supervivència, en lliure concorrença, de l’eix econòmic barceloní (la millor fórmula? Un Senat territorial), i 3. assegurar que la llengua catalana té a Espanya un Estat defensor no un d’inquisidor.

Si aquesta Espanya sempre tan enervada ens hagués escoltat, l’independentisme no hauria tingut èxit, perquè hauríem resolt els principals problemes que impedeixen la solidària Catalunya (que paga molt més del que rep) sentir-se fraternalment unida a la resta d’Espanya. La fraternitat no és només d’anada. També és tornada. Amb insults i populisme despectiu, l’Espanya del martell pot guanyar, però no convèncer. I si no sap relligarse fraternalment amb Catalunya, Espanya no tindrà prou força per encarar aquesta època tan convulsa, de vertigen econòmic i conflictivitat mundial. ●

Feijóo descriu Catalunya a la distorsionada manera de Putin amb el Donbass