Andalusia amarga

Salvador Távora insistia en la pregona profunditat dels andalusos, tan allunyada de la gràcia i la broma que els adjudica una imatge tòpica relativament recent: “No té més de cent anys i escaig”, afirmava l’actor i director teatral, que va indagar en la identitat històrica de la seva terra i va engrandir l’ofici des de La Cuadra de Sevilla. Alguns dels seus aclamats espectacles – Quejío o Andalucía amarga– alerten ja des del títol de la falta de complaença.

Tots hem conegut andalusos secs, malenconiosos i fins i tot tristíssims, que sovint han transformat el seu dolor en art. Vam créixer amb la fatalitat de la tragèdia de Lorca, el pols entre realitat i desig de Cernuda, la defensa de la “soledad en la que se está” de María Zambrano. I, amb els anys, hi hem afegit el sentiment d’alta graduació d’Estrella Morente, èbria de soleá, o l’orfebreria literària d’Eliseo Alberto, editor de Renacimiento, a qui se li va quedar petita la llibreria del barri de Santa Cruz amb la seva infinitat d’entresolats. D’aquí pocs dies, una dissenyadora gitana, Juana Martín, es convertirà en la primera dona espanyola que desfila a l’alta costura de París. Un breu resum del talent dels que, exponents de la cultura universal, enderroquen tipismes amb la seva obra sense caure en aquell folklore tan bast com aburgesat.

El 19-J se celebraran les eleccions a la Junta d’Andalusia, i tots els auguris anuncien una victòria de la dreta. Un corrent de tradicionalisme s’agita a la campanya, que treu a passejar senyorets del segle XXI i exalta “la bellesa andalusa” de la candidata alacantina de Vox, que “sembla pintada per Julio Romero de Torres”. En el full de ruta del partit, volen eliminar-ho tot: el feminisme, Canal Sur, els immigrants, les autonomies i fins i tot el Senat. I jo penso en la solitud dels descendents de Zambrano i Távora, a qui, al saludar-los, tenim la gosadia de dir-los “no sembles andalús”. ●

Molts andalusos fan caure tipismes amb una obra que no cau en el folklore bast