Ens ensenyaven eufemismes bastant ridículs per amagar la paraula ‘regla’

brut, allò que es prohibeix viure amb naturalitat. M’explicaven que, si una dona tenia la menstruació, les flors que tocava es pansien, la fruita es podria, les salses no quallaven i els productes de la matança del porc es feien malbé. Em van explicar la història, plena de suspens i tensió, que una noia va caure en un pou. No va morir ofegada, sinó perquè tenia la regla i el contacte directe amb l’aigua li va resultar terrible. Jo era una nena i els ulls em devien sortir de les conques perquè, sincerament, malgrat l’èmfasi del relat, no m’ho vaig acabar de creure mai. Es veu que la innocència no va ser una de les meves virtuts.

Segons les estadístiques, una de cada tres dones pateix dolor menstrual. Més d’un quinze per cent se senten invalidades per fer una vida normal. Fa segles que passa. Ningú no s’immutava massa per això. Alguns pobles consideraven que, durant els dies del període, les dones havien de viure apartades de la resta de la comunitat. Parlant clar: la nostra impuresa repugnava.

Fa pocs dies el Govern espanyol va aprovar un projecte de llei que inclou els mals de menstruació com a motiu perquè les dones accedeixin a la incapacitat temporal. Sincerament, al principi, em va alegrar la notícia. Vaig pensar que era un èxit per a les dones, un pas en el llarg i difícil camí cap al respecte i la consideració d’una realitat que, des de sempre, ningú no havia tingut en compte. De sobte, però, em van assaltar els dubtes. De quin món estem parlant? D’una societat justa, reconeixedora de les necessitats de les dones, capaç de posar-se en la seva pell? O del món real?

El món real està fet de paranys. Si les dones, amb un certificat mèdic sota el braç es decideixen a demanar aquesta incapacitat laboral, què els passarà? Parlem clar: els empresaris faran els seus càlculs de pèrdues i guanys. No ho dubtaran: preferiran contractar homes que dones, malgrat els nostres currículums brillants, els nostres expedients aconseguits amb tot l’esforç. Serà un peix que es mossega la cua: d’una banda, guanyem un dret just, de l’altra mosseguem l’ham i perdem la partida. “Ay, mamá”, diu la cançó. ●

Fernando Sánchez / EP