La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La por de l’Església no és la fallida, és la irrellevància”
El sacerdot català Jordi Pujol (Barcelona, 1975) és professor d’Ètica i Dret de la comunicació a la universitat Pontifícia de la santa Creu, a Roma. Fa anys que es dedica a estudiar la resposta de l’Església a la pederàstia clerical i acaba de publicar Trasparenza e segreto nella Chiesa Cattolica
(Marcianum Press).
Per què l’Església té tantes dificultats a l’hora de ser transparent en els casos d’abusos sexuals a menors?
A cap institució no li agrada parlar públicament de les seves ferides. És lògic que en això se sentin en el punt de mira. Per això la primera reacció és considerar les víctimes com una amenaça. Estem aprenent que no són ni un problema ni una amenaça. Estem aprenent a escoltar-les. Institucionalment és una reacció lògica, però no pas justificable.
Té a veure amb el fet de ser una organització extremadament jerarquitzada?
El fet que sigui jeràrquica no facilita ni la transparència ni la capacitat de retre comptes. No és que el problema sigui la jerarquia, però amb l’estructura que tenim ens falten els processos per retre comptes, no només de baix a dalt, sinó de dalt a baix. Aquest Papa ha donat exemples de retre comptes de dalt a baix espectaculars. Em va impressionar quan a Xile es va adonar que es va equivocar i va admetre que havia comès greus errors de judici. No estem acostumats a això.
Sempre hi ha hagut un moment en què cada Papa obre els ulls davant els abusos sexuals.
Amb Joan Pau II va ser especialment amb els nord-americans, que semblava que eren els dolents de la pel·lícula però van ser els que estrenyent el Vaticà van aconseguir que l’Església, el 2001 o el 2002, mirés cap aquesta realitat que cridava. Ens la va llançar a la cara The Boston Globe, gràcies a Déu va ser el periodisme qui ens va ajudar. Després, el 2010, Benet XVI va ser el primer Papa que va començar a escoltar víctimes. Això t’afecta. de persones. El missatge institucional del Vaticà és molt clar. Ara mateix, si un bisbe hi interfereix o no vigila prou pot ser punible.
La falta de transparència és també un motiu per evitar rescabalar econòmicament les víctimes?
La por de l’Església ara mateix no és la fallida, sinó la irrellevància. Ens adonem que ens hem de fer rellevants, i això significa tenir credibilitat.
Han passat tres anys des de la gran cimera contra els abusos sexuals al Vaticà. El Papa ha pres diverses mesures importants, com eliminar el secret pontifici. S’estan aplicant?
No tinc dades generals, però sí d’algunes diòcesis concretes i sí s’estan aplicant. s’han obert canals de denúncia, s’han establert equips que acullin i escoltin les denúncies. El que passa és que suposa un canvi cultural. I això no és una excusa. Però les resistències de vegades són per por i per falta de competència. Francesc ens està empenyent a trobar persones competents tant entre els religiosos com els laics, homes i dones, que ens poden ajudar en procediments jurídics. A Roma ho estem fent a les universitats. Però el problema dels abusos sexuals a Espanya no és només en l’Església. Tenim una societat abusiva, també en colònies infantils i al món de l’esport. No podem abandonar els infants. Nosaltres entonem el mea culpa els primers, però no està bé que ens centrem només en l’Església. Això ha donat rèdit polític.
A Espanya, al final la Conferència Episcopal no serà present en la comissió sobre abusos del Defensor del Poble, però sí que ha ofert col·laboració. És la resposta adequada?
He llegit els informes dels EuA o d’Austràlia i no tots són igual de bons. De vegades fa la sensació que algunes comissions d’investigació s’utilitzen com a arma i han de ser un instrument. No és el mateix l’informe de la Royal Comission a Austràlia que el sauvé a França. En el d’Austràlia la llista d’experts que en formen part ho fan pels seus mèrits i en el francès veuràs que no. Per això, és probable que els bisbes no vulguin un altre informe sauvé, sinó una cosa ben feta. No és bo que es faci en l’àmbit del debat polític, sinó d’experts. ●