La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’últim assalt, per a Gorillaz
La ‘troupe’ de Damon Albarn posa el colofó al primer cap de setmana del Primavera Sound
A Nick Cave no hi ha qui li tussi però Gorillaz va acaparar el seu tros de glòria i va alegrar la franja nocturna del Primavera Sound amb la seva música espurnejant, un collage de sons en què caben hip-hop, pop, electrònica, soul, ritmes ètnics i tot el que li passi pel cap a aquest mag visionari que és Damon Albarn.
L’ex Blur va venir amb tota la troupe de músics i dibuixos animats a presentar Song machine, season one: strange timez, el setè àlbum d’una banda virtual la imatge de la qual està inspirada pel dibuixant Jamie Hewlett, cofundador d’un grup que ja supera les dues dècades de vida. I sempre envoltat d’un espectacular elenc de col·laboradors.
En el disc hi participen Elton John, Robert Smith, Beck i una llarga llista de convidats. Òbviament ells no hi són en directe però sí el factòtum de The Cure de manera virtual, que canta des de les pantalles Strange timez. Just després d’un inici amb el rescat de l‘anyenca M1 A1, el so de la qual recorda Blur. El colorista carrusel d’emocions va ser servit per Albarn, com a mestre de cerimònies, i una sòlida banda en què va brillar un cor de veus de matisos soul.
Albarn va ser exuberant i va alternar la guitarra, teclats, melòdica i cant, ja fos en clau rap, amb la veu distorsionada per efectes, o recordant la gran estrella del pop que és. L’eufòria el va portar a prendre diversos banys de masses a la primera fila i gaudir de l’ entrega de la multitudinària audiència congregada a l’escenari.
Va continuar amb la misteriosa Last living souls i va demostrar que és un gran alquimista a l’hora de barrejar elements del pop blanc amb altres afroamericans. El funk va dominar les melodies de 19- 2000 i Tomorrow comes to
Albarn va presentar amb tota la seva ‘troupe’ i dibuixos animats ‘Song machine, season one: strange timez’ day, abans de l’estrena de Cracker island, un tema encara no editat en què rapeja amb la veu deformada i connecta elements sintètics amb la profunditat del gòspel.
Una introducció orquestral, a càrrec del sextet de vents Hypnotic Brass Ensemble, va desembocar en el pop agredolç de la preciosa On melancholy hill. Una altra joia del mateix àlbum Plastic beach va ser Rhinestone eyes, plena d’un groove desmaiat. Després van arribar les sorpreses dels convidats; primer el veterà
L’eufòria va portar l’ex Blur a prendre diversos banys de masses a la primera fila de l’escenari
raper Mos Def, amb qui van rescatar els clàssics Stylo i Sweepstakes i van barrejar rap futurista amb aromes de la Nova Orleans. La següent, la maliana Fatoumata Diawara, que va posar essències africanes a Broken i a una recreació de Désolé a l’estil griot.
Després d’un incís amb Andromeda i Kids with guns, en què va tornar a quedar clar la seva predilecció per les veus soul, vindria la traca final amb proliferació d’amics rapers, que va començar per Bootie Brown –ex del grup de hip-hop The Pharcyde– que va brindar la seva xerradissa desbocada a Dirty Harry. Els mítics De La Soul van intercalar el seu flow estratosfèric en la meravella pop Feel Good Inc.
I el tatuat slowthai va incorporar rap hardcore a Momentary bliss, durant el preludi a la catarsi final de Clint Eastwood, juntament amb el també britànic Sweetie Irie i el seu dancehall . El concert va ser la prova que Damon Albarn és dels músics més rellevants de l’actualitat gràcies a l’aportació de brit-pop a una dimensió desconeguda. ■
Lloc i data: tir town, charts de jazz