La Vanguardia (Català-1ª edició)
Munch: pessimisme progressiu i dolor autèntic
Una exposició de la Courtauld Gallery de Londres mostra l’evolució de la tècnica i la psique del pintor noruec
Per als que es creuen els informes periòdics que diuen que els noruecs (i nòrdics en general) són els europeus més feliços, l’exposició sobre Edvard Munch que acaba d’inaugurar la Courtauld Gallery de Londres és l’antídot perfecte. Imaginar-se el mestre gaudint al sol d’un vermut en una platja mediterrània amb un somriure de satisfacció a la cara resulta una impossibilitat matemàtica. El seu tret característic és la malenconia, la insatisfacció, la por, la paranoia, l’ansietat, l’agonia, la desesperació i la mort.
La mostra de la Courtauld, amb divuit quadres (la majoria no exposats mai fora de Noruega) deixats pel museu KODE de Bergen i adquirits originalment per l’empresari, mecenes de les arts i col·leccionista Rasmus Meyer, és un tractat en si mateix sobre l’autenticitat del dolor de Munch, per molt que fos un personatge melodramàtic. Però també permet descobrir que el seu pessimisme va ser progressiu, i almenys als vint anys veia el món i la vida amb una mica d’alegria, sense passar-se.
Les obres que s’exhibeixen a Londres són dels anys vuitanta i noranta del segle XIX i inclouen des dels començaments de la seva carrera, molt influït per l’impres
Nu de perfil costat dret Dona en tres etapes,
sionisme (alguns quadres podrien semblar de Seurat o Pisarro), fins a la seva època d’apogeu, quan els fantasmes s’han apoderat d’ell, amb aquelles formes allargades espectrals que arribarien a la màxima expressió amb El crit.
Pocs artistes estan tan identificats amb una única pintura com Munch, però aquesta exposició ( Obres mestres de Bergen) mostra l’artista des de diferents angles, etapes i graus de desesperació existencial i pessimisme escandi
nau. El seu crit forma part de la cultura popular, però abans (1884) va pintar Morning, en què una jove parcialment espitregada, amb un botó de la camisa descordat i un peu descalç, mira a través d’una finestra per on entra la llum, no mediterrània sinó bàltica o del mar del Nord. A part de quin sigui el seu missatge sexual (gairebé totes les seves obres en tenen), és un homenatge al poder del sol, el mateix que trobem en la imatge de la seva germana amb el mar al fons i un barret al cap.
Però de mica en mica les ombres es van anar apoderant de la seva psique i dels seus quadres, mentre la seva tècnica es feia més sofisticada, les formes i plans se simplificaven, i el blanc era reemplaçat per colors malva, porpra, violeta, lila, verda menta, blau lavanda i cobalt. L’avinguda Karl Johan d’Oslo deixava de ser un alegre i lluminós paisatge puntillista propi de Seurat ( Spring day on Karl Johan) i es convertia en un carrer fosc il·luminat pels fanals en què figures germanes del protagonista d’El crit passegen de manera espectral ( Evening on Karl Johan). El fiord d’Asganderstrand, on tenia una casa de vacances, es tornava més i més sinistre i fosc. I la seva germana, que va morir molt jove de tuberculosi, canvia la platja (Inger in sunshine) pel llit de mort ( At the deathbed). Les parelles semblen autènticament miserables. El seu autoretrat en una clínica de Copenhaguen recorda el de Van Gogh. Qualsevol indici d’alegria vital es va dissoldre de seguida.
“Vaig néixer ja morint”, va dir Munch quan va fer els setanta (va viure fins als 81), cosa que es pot aplicar a tothom, però a ell més que ningú. Les seves obres reflecteixen la seva relació malaltissa amb les dones, amb qui va tenir aventures traumàtics i que li inspiraven terror (entre altres coses, a contreure la sífilis). L’agonia es pot sentir. En cas de no ser tan meravellosos, els seus quadres podrien empènyer qualsevol a la depressió. ●
Les obres de la mostra van ser aplegades per un mecenes que volia que es quedessin a la ciutat de Bergen